|
| ACORDES Y DESACUERDOS |
 | Títol original: | Sweet and Lowdown |
| Pais: | EEUU (1999) |
| Durada: | 95 minuts |
| Director: | Woody Allen |
| Guió: | Woody Allen |
| Música: | Dick Hyman |
| Fotografia: | Zhao Fei |
| Intèrprets: | Sean Penn, Samantha Morton, Uma Thurman, Christopher Bauer, Woody Allen, Ben Duncan, etc. |
| Projeccions: |
Dimecres 23 d'octubre de 2002 a les 20:45
Dijous 24 d'octubre de 2002 a les 20:45 |
|
|
| RESSENYA |
Després de la lleugera decepció que suposà CELEBRITY (1998), Woody Allen s'acull a una espècie de teràpia sentimental per a proposar un altre dels seus experiments, si bé no tan arriscat com ZELIG (1983), SOMBRAS Y NIEBLA (1992) o MARIDOS Y MUJERES (1992), sí igualment vàlid. L'univers jazzístic dels anys 20 i 30, el que més fascina al cineasta per sobre d'altres corrents i estils musicals dins el jazz -parlau-li'n de Louis Armstrong i Duke Ellington ans que de John Coltrane, Miles Davis o Lester Bowie-, té el valor d'aquesta teràpia. L'elecció d'un estil concret, el biopic, però desenvolupat sobre un personatge inexistent, un guitarrista anomenat Emmet Ray (Sean Penn) que toca si fa no fa igual que Django Reinhardt, un músic gitano que nasqué en un carro a les carreteres belgues i mesclà jazz amb floklore zíngar, li permet a Allen un nou experiment narratiu: la realitat i la llegenda, a través d'una falsa biografia, expressades en igualtat de condicions.
ACORDES Y DESACUERDOS hauria d'equiparar-se amb el BIRD (1988) de Clint Eastwood, és a dir, una pel·lícula biogràfica sobre una figura capital del jazz, encara que d'una, Charlie Parker, en tinguem dades, fotos i enregistraments, i de l'altra, Emmet Ray, només bulli dins la imaginació d'un director.
Si Eastwood perfilà la biografia interiorista de Charlie Parker (BIRD, 1988), Sidney J. Furie apel·là al drama superficial per construir els fragments trencats de la vida de Billie Holiday al servei de Diana Ross (EL OCASO DE UNA ESTRELLA, 1972), el fotògraf Bruce Weber es centrà en la figura de Chet Baker evocant l'atmosfera del seu temps i els seus discos (LET'S GET LOST, 1988), Charlotte Zwerin, amb producció d'Eastwood, rescatà imatges perdudes de Thelonius Monk (THELONIUS MONK: STRAIGHT NO CHASER, 1989) i Bertrand Tavernier fusionà diferents personatges en un de sol per explicar el sentiment contradictori dels grans noms del jazz americà exiliats a Europa (ALREDEDOR DE LA MEDIANOCHE, 1986), Allen ret un homenatge a Django Reinhardt i el seu temps sense que sembli que ho està fent, inventant-se el segon millor guitarrista del món per a qui el mateix Django és un sentiment contradictori. Exactament igual que el relat, caracteritzat per els seus extrems oposats, entre l'exaltació d'un ragtime i la sensualitat d'un blues contingut, i que els dos adjectius del títol original de la pel·lícula: sweet (dolç) i lowdown (vil).
|
|
