|
| LAS HERMANAS DE LA MAGDALENA |
 | Títol original: | The Magdalene Sisters |
| Pais: | Irlanda, Anglaterra (2002) |
| Durada: | 119 minuts |
| Director: | Peter Mullan |
| Guió: | Peter Mullan |
| Música: | Craig Armstrong |
| Fotografia: | Nigel Willoughby |
| Intèrprets: | Geraldine McEwab, Anne-Marie Duff, Nora-Jane Noone, Dorothy Duffy, Eileen Walsh, Mary Murray, Britta Smith, etc. |
| Projeccions: |
Dimecres 5 de novembre de 2003 a les 20:45
Dijous 6 de novembre de 2003 a les 20:45 |
|
|
| RESSENYA |
El cèlebre actor Peter Mullan, ara ficat amb èxit en les tasques de director, ens conta una història basada en fets reals; enfoca la vida de quatre dones tancades a les bugaderies de la Magdalena, regentades per les germanes de la Misericòrdia a Irlanda des del segle XIX. Allà les joves considerades pecadores (les noves Magdalenes que atemptaven, com no, contra el sisè manament) eren internades en règim d'esclavitud en aquests centres en els quals és pretenia que expiessin les seves faltes tot netejant roba tots els dies sense rebre cap mena de retribució i sense contacte amb el món exterior. Tal atemptat contra els drets de la dona es mantingué a Irlanda fins l'any 1996. Mullan ha teixit el guió partint de copiosa documentació, però també a partir del testimoni de dones que patiren aquesta reclusió i a les quals els costà molt tornar a una vida normal. El director ha ambientat l'acció als anys seixanta, precisament en el moment en què comencen els moviments per a l'alliberació de la dona, i fa així més palès aquest anacronisme medieval. És un encert de partida de Mullan, però també ho és dirigir el dit acusador no sols contra la institució carcerària (L'Església) sinó també contra la societat irlandesa que permet i fa costat a aquesta reclusió injusta.
L'inici del film posa de manifest aquesta conspiració social en contra dels mínims drets de la dona en contar-nos els casos de tres joves que pateixen les urpades de tal muntatge hipòcrita i hiperpatriarcal. La primera seqüència, en la qual un noi viola la seva cosina durant una cerimònia nupcial, és narrada amb una expressivitat que tornarà a veure's al film: imatges pautades per un solo d'un capellà que entona una peça folklòrica mentre la gent celebra les noces i en una habitació de dalt es consuma l'afronta... El destí de la víctima serà paradoxalment convertir-se en una nova Magdalena.
Un cop situada l'acció a les bugaderies expiatòries, Mullan aposta per una posada en escena més naturalista, sense concessions a la galeria. A partir d'un ambient fred, dominat per tons blavosos i grisos, deixa expressar-ne als actors, escollits amb solvència en un repartiment molt encertat. La càmera es limita a registrar aquestes evolucions interpretatives aparentment sense intervenir. El resultat respon a aquesta solvència dramàtica de la tradició anglosaxona, presidida en aquest cas per una mirada intel·ligent i no gens simplista. Si bé és cert que alguna vegada el film s'apropa a la temptació maniquea, domina una proposta madura que narra la rebel·lió d'unes al·lotes en front a la misèria moral que les ha condemnades a ser enterrades en vida.
El drama es fa proper perquè es canalitza a través d'històries de dones concretes, psicologia, anhels i frustracions de les quals són aproximades a l'espectador. Mullan ho fa sense concessions sentimentals i sense fer-se enrera davant la duresa de determinats plantejaments i també sense carregar les tintes en els botxins ja que les monges són de qualque manera també víctimes d'aquest sistema avalat per tot l'entramat social.
|
|
