|
| LA VIDA MANCHA |
 | Pais: | Espanya (2003) |
| Durada: | 107 minuts |
| Director: | Enrique Urbizu |
| Guió: | Michel Gaztambide |
| Música: | Mario de Benito |
| Fotografia: | Carles Gusi |
| Intèrprets: | José Coronado, Zay Nuba, Juan Sanz, Sandro Polo, Cesáreo Estébanez, Yohana Cobo, Silvia Espigado, etc. |
| Projeccions: |
Dijous 13 de novembre de 2003 a les 20:45
|
|
|
| RESSENYA |
Una radiografia ràpida sobre LA VIDA MANCHA (2003) presenta un argument més o menys convencional (una història d'amor impossible), protagonitzada majoritàriament per gent qualsevol i anònima d'una ciutat deliberadament anònima i anodina. Fito és un jove camioner que té una família feliç però és acubat per problemes econòmics derivats de l'addicció al joc. Aquest és l'únic sobresalt d'un vida marcada per la més corrent quotidianitat que afecta també la seva esposa, empleada de l'INEM i mare d'un fill en edat escolar. La rutina d'aquesta cel·la familiar es veu alterada amb l'arribada de Pedro, germà de Fito, que portava anys sense donar senyals de vida a Anglaterra. Pedro és un gentleman callat, circumspecte, que vesteix roba cara i es distingeix per la seva elegància. Aquest dandy aterra a la barriada obrera com un àngel de la guarda per Fito, perquè l'ajudarà a sortir del seu cul de sac econòmic i tindrà cura de la seva família mentre ell viatja amb el camió. Però de mica en mica, de forma callada i imprevisible s'enamorarà de la dona del seu germà, llavors aquest Pedro controlador i apagat despertarà a la vida enfrontant-se a l'impossible.
Com es veu, un material de partida per res brillant en aparença, però com els cineastes de matriu clàssica, Enrique Urbizu ho fa germinar i dóna vida a aquesta autolimitació argumental i dramàtica. Efectivament, tenim la impressió de ser davant un text viu, pregnant. Com s'assoleix aquest resultat aparentment paradoxal? En primer lloc perquè en el film es recorre a l'estratègia de l'iceberg, tan rentable en les propostes de vocació clàssica; el que emergeix tan sols és una mínima part, atorgant gran protagonisme al que és ocult, a l'univers dramàtic submergit. Aquesta opció es concreta especialment en el personatge de Pedro, el qual recorda els millors herois de passat ocult de la tradició clàssica. Gairebé no sabem res d'ell, del seu passat, però la informació necessària va emergint en els moments adients (tota una lliçó de dosificació del guió) Pedro es revela així com una de les criatures més fascinadores del darrer cinema espanyol.
En l'àmbit fílmic, en paral·lel a l'estragègia ja esmentada, Urbizu sembla confiar en la capacitat de l'espectador per llegir entre línies, per això atorga gran protagonisme a l'off i al foracamp. S'opta més per suggerir que no mostrar. Tot això es fa possible gràcies que som davant un cineasta madur, conscient de les possibilitats d'expressió del mitjà i coneixedor en aquest cas que l'ascesi fílmica és un camp expressiu més suggeridor.
Aquesta aposta clàssica no hauria de estat possible sense la col·laboració dels actors, en especial d'un José Coronado en el cim de la seva carrera, que confirma així una maduresa que en principi ningú no esperava. Així no és estrany que la seva partenaire, Zay Nuba, tingui problemes irresolubles per estar a la seva alçada. Els secundaris, marca de la casa, són a un bon nivell interpretatiu, igual que Juan Sanz encarregat de donar vida a Fito.
|
|
