Roman Polanski ha portat a la gran pantalla una part important de la seva història transmutada de les memòries del pianista polonès Wladyslaw Szpillman, un dels supervivents del ghetto de Varsòvia durant l'ocupació nazi. De la tensió entre l'artista personal i l'home que recrea una parcel·la del seu passat amb l'ànim transparent sorgeix un film atípic en el desconcert del qual s'intueix també la seva grandesa. Perquè, hem de dir-ho, els quinze minuts en els quals Polanski mostra la degradació cap a la soledat absoluta que experimenta Szpillman són esplèndids, del més aconseguit que ha rodat el director aquests darrers anys.

Abans hem assistit a una reconstrucció metòdica, detallista, quasi de filigrana del naixement de les tensions racials i la creació del ghetto de Varsòvia; de la supervivència d'uns i altres en els atapeïts carrerons en els quals foren confinats els jueus polonesos i de la violència irracional dels seus carcellers, capaços de llançar per la finestra a un ancià invàlid abans de disparar contra la resta de la seva família; de les lluites per quedar-se en aquell infern mentre els altres eren deportats en trens cap als camps d'extermini; de la descomposició forçada d'una família unida que sucumbeix davant el que és inevitable; del devanejos amorosos en temps de guerra i de les encontrades emocions en l'era del vandalisme.

Szpillman va quedant-se sol. Contempla impotent com els seus pares pugen al tren que viatja al camp de la mort. Veu morir amics i coneguts. Treballa a l'ombra, s'amaga i finalment entra en contacte amb membres de la resistència els quals no poden fer altra cosa per ell que amagar-lo en un pis franc. Allà passa dies interminables i Polanski filma magistralment la inexistència del temps. Adrien Brody, l'actor escollit per donar vida al pianista, el secunda en tot moment. El personatge es defineix millor que mai quan no parla, quan es veu privat de la paraula simplement perquè no té ningú amb qui compartir-la. No parla ni escolta. Sense figurants que moure en la composició del pla, sense grues en carrers replens ni tràvelings que certifiquin la por, la misèria i la bogeria, tan sols amb un actor (un rostre) i un decorat (tres parets, un sostre, un sofà i una finestra) Polanski concerta en quinze minuts el sentit autèntic de la seva pel·lícula.

El títol té un enorme sentit. Szpillman sols pot imaginar en somnis, primer, en desvaris després, el suau contacte dels seus dits amb les tecles blanquinegres d'aquell piano que tocava a la ràdio de Varsòvia o d'aquell altre amb el qual matava el temps a casa dels seus pares. La bogeria va apoderant-se del personatge a mesura que el piano imaginari cobra vida i es descobreix a si mateix tocant notes en l'aire mentre a l'exterior, just a la vora d'on ell s'amaga, soldats alemanys i resistents polonesos disputen i combaten sense cap mena de lògica ni heroisme. Serà el piano el que, en el fons, salvi la vida al protagonista, quan la delicadesa de les melodies que encara pot treure-li al vell instrument perdut en el cor de la mansió semienderrocada on s'amaga, apel·li a la consciència de l'oficial alemany que no donarà part de la seva presència allà, li subministra menjar i, per evitar que es mori de fred, li deixa el seu capot.