El diumenge 30 de gener de 1972, tretze persones moren tirotejades per l'exèrcit britànic a Derry, Irlanda del Nord, en el decurs d'una manifestació pels drets civils que desembocà en un caos violent. Aquest funest dia, que ha passat a la història com el Bloody Sunday, provocà entre altres coses, que molts joves irlandesos s'afiliaren a la lluita armada promoguda per l'IRA, i així fer fracassar el esforços dels defensors d'una solució pacífica al problema de l'ocupació anglesa. Els fets ocorreguts el Bloody Sunday es troben a la base de la magnífica pel·lícula homònima escrita i dirigida pel britànic Paul Greengrass, realitzador fins a la data conegut al nostre país per EXTRAÑA PETICIÓN (The Theory of Flight, 1998), un disbarat de comèdia romàntica sense interès, protagonitzada per Kenneth Branagh i Helena Bonham-Carter, que en canvi ara ens proporciona una autèntica sorpresa a tots els nivells.

BLOODY SUNDAY (2002) s'inscriu decididament en dos vessants del cinema contemporani: la primera, característica de la sempre interessant cinematografia britànica, arrelada en la tradició de cert realisme brut i de crítica social potenciada, sobre tot, pel Free Cinema; i la segona, menys local i en aquest moments molt estesa a nivell universal, que a manera d'opció estètica ha acabat imposant una determinada manera de filmar, rodant càmera en mà i adoptant certa perspectiva semi-documental. Sortosament, el film de Greengrass recull les millores virtuts d'aquesta herència del bon cinema social anglès i d'aquesta estètica posada de moda, de la qual eludeix els seus defectes, convertint-se en un nou exemple de l'esplèndida vitalitat creativa del nou cinema britànic (patent en títols tan estimulants com ara EL PERDÓN [2000], SEXY BEAST [2000] o LAS HERMANAS DE LA MAGDALENA [2002]), essent alhora una excel·lent demostració de com es pot rodar un llargmetratge sencer amb càmera a l'espatlla i fent-ho, a més, amb sentit de la planificació, expressant idees i sentiments.

La construcció dramàtica del film és força senzilla. Greengrass es limita a seguir paral·lelament un seguit de personatges que, d'una manera o altra, representen diversos punts de vista socials, polítics i institucionals vers els fets ocorreguts el 30 de gener de 1972, els quals són narrats cenyint-se a les 24 hores de l'esmentada jornada. Des del principi la sensació de realitat que la camera a l'espatlla transmet al seguir aquest personatge resulta força convincent. A més tot açò s'uneix l'extraordinària naturalitat dels intèrprets. El millor de la referida opció estètica rau en la manera com el director sap treure-li rendiment dramàtic, aconseguint que a partir d'unes imatges fortament realistes broti del conjunt del relat la sensació d'estar assistint alhora a una òptima ficció cinematogràfica.