|
| EL ÚLTIMO GOLPE |
 | Títol original: | Heist |
| Pais: | EEUU, Canadà (2001) |
| Durada: | 109 minuts |
| Director: | David Mamet |
| Guió: | David Mamet |
| Música: | Theodore Shapiro |
| Fotografia: | Robert Elswit |
| Intèrprets: | Gene Hackman, Alan Bilzerian, Richard L. Freidman, Robert Lussier, Mark Camacho, Rebecca Pidgeon, etc. |
| Projeccions: |
Dimecres 3 de desembre de 2003 a les 20:45
Dijous 4 de desembre de 2003 a les 20:45 |
|
|
| RESSENYA |
En poc més d'una dècada, David Mamet ha anat construint, paral·lelament a les seves activitats com a dramaturg i guionista, una trajectòria de realitzador cinematogràfic que ja es pot considerar consistent i no un passatger caprici d'intel·lectual amb inquietuds, interessat a ampliar el seu camp d'actuació. EL ÚLTIMO GOLPE (2001) suposa una nova incursió de Mamet en el format del cinema de gènere, feta amb la mateixa honestedat que LAS COSAS CAMBIAN (1988) respecte a la comèdia o LA CASA DEL JUEGO (1987) respecte al policíac.
L'argument és del més tradicional en aquest sentit: una banda de lladres, liderada pel veterà atracador Joe Moore (Gene Hackman) i integrada a més per la seva parella Fran (Rebeca Pidgeon) i els seus col·legues Bobby (Delroy Lindo) i Pinki (Ricky Jay), han de portar a terme un darrer cop per Bergman (Danny deVito) el perit per a qui treballen, el qual per tal d'assegurar-se que no el traeixin els obliga a acceptar la participació en l'atracament del seu nebot Jimmy (Sam Rockwell). Com es pot veure, Mamet no defuig les convencions clàssiques del gènere i ni tan sols pretén innovar-les en el més mínim, però les utilitza a la seva pròpia conveniència per construir-ne un argument que en darrer terme s'inscriu dins l'estil, amant de la sorpresa i el cop d'efecte, característic de part de la seva obra cinematogràfica.
El millor del film es troba en la solvència del treball del Mamet realitzador, sorprenentment aquí més acurat que el Mamet guionista, revestint el film d'un acabat formal, un estil fotogràfic i un determinant ritme deutors de l'eficàcia narrativa del bon cinema nord-americà dels setanta (aquest que encara practica Clint Eastwood en els seus darrers thrillers com a director, com ara PODER ABSOLUTO (1997) o DEUDA DE SANGRE (2002). Només així es comprèn l'efectivitat de la seqüència inicial de l'atracament a una joieria, sorprenent per la seva sobrietat i dosificació, rara avis avui dia en el cinema actual. A la densitat inusual de les seves imatges s'ha d'afegir un atractiu guió propi i una tasca interpretativa, sense excepcions, immillorable.
|
|
