Inici Festival Música d'Estiu Dilluns de Música Música amb Imatges CineClub Socis Enllaços Sobre nosaltres AMB EL SUPORT DE

EL HOMBRE DEL TREN Títol original: L'homme du train Pais: França, Alemanya (2002) Durada: 90 minuts Director: Patrice Leconte Guió: Claude Klotz Música: Pascal Estève Fotografia: Jean-Marie Dreujou Intèrprets: Jean Rochefort, Johnny Hallyday, Jean-François Stévenin, Charlie Nelson, Pascal Parmentier, etc. Projeccions: Dimecres 10 de desembre de 2003 a les 20:45 Dijous 11 de desembre de 2003 a les 20:45 RESSENYA Patrice Leconte té la facilitat de fer un cinema magistral quan es centra en les petites històries, en les relacions i els sentiments senzills dels quals brota una bellesa inabastable. Així ho fer en les esplèndides MONSIEUR HIRE (1989) i EL MARIDO DE LA PELUQUERA (1990); i així ho ha fet també en EL HOMBRE DEL TREN (2002). Les seves altres pel·lícules oscil·len des d'històries divertides però sense trascendència, cas de LA MATÉ PORQUE ERA MÍA (1993), a altres més ambicioses que no tenen la brillantor de les primeres malgrat els seus llampecs de genialitat. La clau d'aquest cinema nu i sobri és saber mesclar amb saviesa l'humor i les emocions perquè l'espectador vagi assumint el relat amb suavitat, alhora que es desprèn un lirisme embriagador que ens pacifica l'ànima amb somriures amables. Els diàlegs de Claude Klotz, el qual ja ha col·laborat abans amb Leconte, són la clau d'aquest humor sorneguer i molt francès. Expressions plenes d'enginy, reflexions originals i fins i tot frases lapidàries es succeeixen en el guió. Tota una galeria de personatges secundaris divertits i extravagants, afegeixen la part estrambòtica a aquesta pel·lícula que podria considerar-se una tragicomèdia de situació, en la qual els grans personatges desenvolupen els petis conflictes en uns pocs escenaris. Tot i amb açò, EL HOMBRE DEL TREN també és un western modern que es dirimeix en un duel davant el destí, un procés de descobriment i admiració en el qual els protagonistes van ensenyant els ressorts de les seves vides fins el repte final: acceptar la seva sort o bé canviar-la. L'encontre i el comiat dels protagonistes desprenen un aroma malenconiós a pel·lícula de l'oest a l'estil de SIN PERDÓN (1992) de Clint Eastwood. El mestratge de l'entranyable Jean Rochefort i la duresa continguda del rocker Johnny Hallyday es complementen sense dissonàncies. Cadascú atorga al seu paper la dosi justa de sensibilitat o duresa segons les indicacions del gran director d'actors que és Leconte. No és, doncs, estrany que el film fos guardonat amb els premis del públic al millor actor i a la millor pel·lícula en el darrer Festival de Cinema de Venècia.