|
| LA CAJA 507 |
 | Pais: | Espanya (2002) |
| Durada: | 112 minuts |
| Director: | Enrique Urbizu |
| Guió: | Michel Gaztambide, Enrique Urbizu |
| Música: | Mario de Benito |
| Fotografia: | Carles Gusi |
| Intèrprets: | Antonio Resines, José Coronado, Goya Toledo, Dafne Fernández, Miriam Montilla, Félix Álvarez, etc. |
| Projeccions: |
Dimecres 8 de gener de 2003 a les 20:45
Dijous 9 de gener de 2003 a les 20:45 |
|
|
| RESSENYA |
La inclinació d'Enrique Urbizu pel cinema policíac ja ens és familiar i data de temps enrera; en aquest aspecte, LA CAJA 507 (2002) significa el seu retrobament amb un gènere pel qual ja havia demostrat les seves aptituds quan l'any 1990 debutava en la realització cinematogràfica amb el que llavors era un rara avis en el desert del triller hispànic: TODO POR LA PASTA.
Localitzada en diferents punts de la costa, a una i altra banda de l'estret (La Línea, Tarifa, Tánger), en una geografia tan lluminosa (contrapunt ambiental amb la terbolesa de la història) com escarpada (i aquí sí coincideixen els territoris físics i humans), LA CAJA 507 ens ofereix, davant de tot, el particular via crucis del seu protagonista, un home corrent, sense cap rellevància personal i social (és el director d'una humil sucursal d'una petita entitat bancària, i ja el seu nom és significatiu: Modesto Pardo podria ser més la seva descripció que no pas la referència al seu DNI...) qui, empès per les circumstàncies ha de recórrer l'itinerari que va des del dolor més agut (aquell que només pot produir la pèrdua del ser més estimat) fins a la venjança més despietada, desencadenada per un fet casual i inconnex -el robatori de les caixes de seguretat de la seva sucursal- gràcies al qual descobrirà una circumstància aliena a aquesta mort que tan l'atormenta (la mort fou provocada no accidental com ell creia) i que no el deixarà viure en pau fins que no dóna completa satisfacció a la set vindicativa que ara l'angoixa.
Aquest camí, aquest salt, és l'eix al voltant del qual es desplega tota la trama, sòlida, ben armada i fidel complidora de tots els preceptes del gènere als quals es sotmet amb escrupulós respecte, suportada en indubtables encerts tan de concepció (el disseny global de la història i el dibuix dels seus personatges és molt efectiu) com d'execució perquè tots els detalls del disseny de producció són força acurats, i l'elecció i direcció dels intèrprets escollits és molt encertada.
En les interpretacions radica, dèiem, un punt fort de la pel·lícula, i cenyint-nos tan sols als protagonistes, s'ha de destacar que Antonio Resines marca una fita més en la seva carrera, la seva creació d'un pare atormentat, convertit en heroi justicier impel·lit per una força superior a ell, que l'aboca a límits molt més enllà els que d'un home com ell es podria esperar, adquireix en algunes seqüències, i sense necessitat d'excessos gestuals, cotes difícilment superables. Malgrat açò el qui es destapa amb una interpretació certament magistral és José Coronado: el seu ex-cap policial corrupte i desalmat, una autèntica esfinx (ni un somriure en tot el metratge) també recorre al seu particular itinerari de l'horror, que arranca amb l'ús de subtils mètodes de xantatge moral per acabar amb la més pura i dura violència física, amb una orgia de sang i mort de ressonàncies tarantinianes que no representa sinó el preàmbul d'un epíleg tan marcat con ineludible: aquestes coses no poden acabar d'altra manera. Coronado, lluny dels seus papers habituals de galant amable, dóna la talla en aquest nou rol, i de manera brillant.
|
|
