|
| LUGARES COMUNES |
 | Pais: | Argentina, Espanya (2002) |
| Durada: | 112 minuts |
| Director: | Adolfo Aristarain |
| Guió: | Adolfo Aristarain, Kathy Saavedra |
| Música: | - |
| Fotografia: | Porfirio Enríquez |
| Intèrprets: | Federico Luppi, Mercedes Sampietro, Arturo Puig, Carlos Santamaría, Valentina Bassi, María Fiorentino, etc. |
| Projeccions: |
Dimecres 16 d'abril de 2003 a les 20:45
Dijous 17 d'abril de 2003 a les 20:45 |
|
|
| RESSENYA |
És polit notar que a hom el fan pensar i sentir dins un cinema. Pensar, com a novetat, per estar o no d'acord amb el que et conten. Sentir, per tenir la impressió que la pantalla ens transmet al menys un trosset de vida, ja sigui nostra o d'altres, però vida al cap i a la fi. LUGARES COMUNES (2002) utilitza com a marc un drama de grans dimensions com és l'actual situació socio-política que viu l'Argentina per inscriure dins un altre d'abast més reduït, encara que mai no perd la connexió amb el tot en el qual és immers.
Adolfo Aristarain torna a recolzar-se en l'univers de la paraula per narrar-nos amb sensibilitat, de forma pausada però mesurada i encisadora, la crònica d'una mort anunciada: la de la il·lusió, els ideals i la utopia. Aquelles utopies a les quals s'aferrava a UN LUGAR EN EL MUNDO (1992) i que ara semblen derruïdes, i deixen a qui les somiaven cruelment sols, amb la ressaca de seguir en un món que no és aquell en el qual ells voldrien estar, en una vida que no és la que ells voldrien viure, igual que els passava als personatges de MARTÍN (HACHE) (1997). Però aquesta vegada ho fa mitjançant uns personatges menys excessius i forçats, d'una forma més propera i íntima, encara que no per açò deixa d'ésser amarga, dolorosa i desil·lusionada.
L'únic salvavides dels seus protagonistes en aquest naufragi, a més de ser el vehicle conductor, és una història d'amor senzilla, crepuscular i quasi rutinària, però preciosa i vertadera, recolzada en la formidable composició de Federico Luppi i Mercedes Sampietro. Per damunt de tot, ells fan que Lugares comunes sigui una pel·lícula senzilla en les formes i accions i gran en el continguts i reflexions, segurament la més madura de les dirigides per Aristarain.
|
|
