|
| ELOGIO DEL AMOR |
 | Títol original: | Éloge de l'amour |
| Pais: | França, Suïssa (2001) |
| Durada: | 97 minuts |
| Director: | Jean-Luc Godard |
| Guió: | Jean-Luc Godard |
| Música: | - |
| Fotografia: | Julien Hirsch, Christophe Pollock |
| Intèrprets: | Bruno Putzulu, Cecile Camp, Jean Davy, Françoise Verny, Audrey Klebaner, Jérémie Lippmann, etc. |
| Projeccions: |
Dimecres 30 d'abril de 2003 a les 20:45
Dijous 1 de maig de 2003 a les 20:45 |
|
|
| RESSENYA |
L'any 1997, Jean-Luc Godard apareix recitant un text d'Hannah Arendt en una pel·lícula de la seva companya Anne-Marie Miéville. El títol era d'una eloqüència abassegadora: NOUS SOMMES TOUS ENCORE ICI (encara estem tots aquí). Godard i Miéville manifestaven la seva fe cap un cinema de la supervivència ètica i estètica. La qüestió clau que apareixia enunciada en el títol amagava un problema de resistència. Un problema d'una significació no tan sols cinematogràfica sinó també política i històrica. Tal com ha demostrat el mateix Godard a la sèrie Historie(s) du cinéma, la memòria del cinema i la memòria de la Història són inseparables. El cinema és testimoni voluntari del devenir de la Història i la Història també és un reflex del devenir del cinema com a projecció estètica. Mentre a Historie(s) du cinéma aquest flux i reflux conduïen a una clara conscienciació sobre la tensió perpètua entre barbàrie i cultura en el segle XX, a ELOGIO DEL AMOR (2001), la resistència es converteix en l'epicentre del discurs.
La clarividència pot ser una aposta de resistència en front del present. L'estructura en dues parts -la primera en blanc i negre i la segona en un color manipulat digitalment- provoca que el film agafi l'aire d'obra lírica sobre el pas del temps. En la primera part, ressons de la qual remeten a una edat d'or perduda de la Nouvelle Vague, un jove cerca la manera de materialitzar un projecte impossible en un París fantasmagòric. En la segona, plena de colors saturats, ens remet al tractament digital de la imatge de Historie(s) du cinéma, desplaçant-nos cap a un passat en el qual un jove examina les petjades de la memòria dels resistents de la guerra.
Malgrat apel·lar constantment a la història, com a forma inevitable de qüestionar-se els orígens, Godard traça pinzellades sobre un present en el qual el món globalitzat ha convertit tot en més impersonal, la classe obrera ha desaparegut i la barbàrie persisteix a instal·lar-se en determinats inferns terrenals, es diguin Sarajevo o Kosovo. A l'interior d'aquest paisatge desolador, l'única opció del cineasta supervivent continua consistint a interrogar-se sobre de quina manera es pot arribar a construir un cinema poètic. A ELOGIO DEL AMOR, el lirisme com a forma d'aproximació a una determinada poètica de la imatge moderna, es també un contundent acte de resistència.
|
|
