A Spike Lee sempre se li ha de permetre un cert grau d'anarquia, deixar-li anar de les cabrioles visuals a la mesura, o del contrari un pot perdre's obres tan interessants com LA ÚLTIMA NOCHE (2002). El seu estil és capaç de servir les millors o pitjors causes i el cert és que el millor sempre és acceptar el seu estil volcànic i no demanar-li actituds tèbies, perquè ell no sap extreure profit de cap material narratiu sense dinamitzar-lo amb una taula d'exercicis gimnàstics amb la càmera, sense renunciar ell mateix a un cert grau de protagonisme ja sigui davant o darrera de l'objectiu. Per suposat que és millor un fracàs com CUANTO MÁS, MEJOR (Mo' Better Blues, 1990), que un equilibrat però avorrit film com GET ON THE BUS (1997). Val més acceptar que és un cineasta bocamoll, perquè sols així es pot sobreviure als canvis d'humor dels seus films, on el ritme canvia d'una seqüència a una altra, d'un pla al següent, com si fossin musicals a l'antiga.

LA ÚLTIMA NOCHE (2002) també hereta molt manierisme, molta estètica de videoclip, però l'honestedat del seu plantejament surt a la llum al llarg de tot el metratge. Si en principi hom pot sentir-se decebut amb l'elecció d'Edward Norton en el paper de Monty Brogan, un camell que passa les seves últimes 24 hores en llibertat abans d'ingressar a la presó per complir una condemna de 7 anys, basten uns minuts de projecció per adonar-se'n que Spike Lee l'encertà de ple. Res millor que un actor de rostre fràgil i trencadís com el d'Edward Norton per potenciar la sensació de deriva i de por del personatge. En aquest sentit, Brogan té moltes similituds amb John Le Tour (Willem Dafoe), el personatge principal de la fabulosa POSIBILIDAD DE ESCAPE (1991) de Paul Schrader. Ambdós són camells a prop de l'abisme i es mouen en una ciutat amb clar signes de descomposició. Allà on POSIBILIDAD DE ESCAPE (1991) empra una vaga del serveis de neteja per potenciar en els enquadraments un clima a voltes irrespirable, a LA ÚLTIMA NOCHE la referència a la Zona Zero és constant.

Aquest film és una trista visió d'algú que sobtadament veu amb claredat el seu rostre en el mirall (el moment del mantra en la cambra de bany, mentre Monty insulta els grups ètnics, polítics, religiosos o socials de la ciutat als qual odia, és modèlic perquè acaba amb un demolidor insult a ell mateix). Resulta cridaner que essent el personatge d'algú que fins aleshores s'havia guanyat la vida al marge de la llei, opti per no fugir i ingressar a la presó acceptant la condemna malgrat els sinistres presagis que es troben espargits al llarg del film. Una paradoxa així posa de manifest el grau de contradicció en el qual es viu avui dia als Estat Units. També posa de relleu el grau de contradicció del mateix cinema de Lee, encara que açò beneficiï el film, ja que és per sobre de qualsevol proposta ètica, potser perquè Estats Units mai no trobaran una justificació als seus actes en despropòsits com GANGS OF NEW YORK (2002, Martin Scorsese), sinó en retrats intimistes que no pretenen representar la societat en conjunt.

Destacar finalment l'eclèctica i alhora lírica música del compositor i trompetista de jazz Terence Blanchard, que aglomera en la seva partitura una fusió estilística i instrumental poc habitual a les bandes sonores actuals.