|
| EL BUEN LADRÓN |
 | Títol original: | The Good Thief |
| Pais: | França, Canadà, Irlanda (2002) |
| Durada: | 108 minuts |
| Director: | Neil Jordan |
| Guió: | Neil Jordan |
| Música: | Elliot Goldenthal |
| Fotografia: | Chris Menges |
| Intèrprets: | Nutsa Kukhianidze, Ouassini Embarek, Marc Lavoine, Nick Nolte, Tchéky Karyo, Gérard Darmon, Saïd Taghmaoui, etc. |
| Projeccions: |
Dimecres 4 de febrer de 2004 a les 20:45
Dijous 5 de febrer de 2004 a les 20:45 |
|
|
| RESSENYA |
Dins de les tendències ortopèdiques de bona part de la producció cinematogràfica multinacional, EL BUEN LADRÓN (2002) s'ofereix com una proposta pel capbaix agradable. Sens dubte açò és degut a la doble condició perifèrica de Neil Jordan, el seu director. Perifèric respecte al cinema d'Hol·lywood , en el marc del qual ha realitzat alguna de les seves millors obres, però també, potser per açò mateix, perifèric respecte al cinema d'autor europeu, no sols pels seus orígens irlandesos sinó també perquè en les seves millors aportacions, des de EN COMPAÑÍA DE LOBOS (1984) i MONA LISA (1986) fins a JUEGO DE LÁGRIMAS (1992) i THE BUTCHER BOY (1997), sempre és proper al cinema de gènere i a una dimensió comercial.
Aquesta vegada es tracta d'una producció franco-britànica-irlandesa estrenada un any després d'haver inaugurat el Festival de Cinema de Sant Sebastià de 2002, on de bell nou conflueixen molts dels elements que caracteritzen el cinema comercial d'Hol·lywood amb una certa pàtina inherent a un cineasta culte europeu que sap el que es porta entre mans, inclòs dins les seves limitacions. Val a dir que EL BUEN LADRÓN és un remake, com tants d'altres que s'han fet des de sempre (cosa que alguns desinformats creuen una actitud "actual", fruit de la falta d'inventiva dels actuals guionistes i directors, cosa que és demostrada en molts d'aspectes, però no necessàriament en aquest). Un remake que probablement no deriva tant de l'oportunisme del director com de l'admiració per l'original, que no és altre que el film polar francès BOB LE FLAMBEUR (1955), el primer film policíac de Jean-Pierre Melville.
El film de Jordan esdevé una nova contribució al mite del "perdedor", adornat en aquesta ocasió per la seva ja madura edat, el seu fracàs vital a ròssec, la seva addició a l'heroïna, el seu crepuscular interès per un altre personatge no menys tòpic, la jove immigrant de l'Est, drogaaddicta i a punt de caure a les xarxes del proxenetisme, la seva marginalitat més que propera al delicte i a la presó , la seva paradoxal amistat amb un policia, el seu ètic sentit de la fidelitat a la banda d'amics que el secunden, etc. Com es veu, tot plegat un cúmul de tòpics i llocs comuns que malgrat tot Jordan sap revertir en un film agradable per mor sobretot de la presència d'un inspirat Nick Nolte. També ajuda un esplèndid grup d'heterogenis intèrprets que l'acompanyen. I finalment el treball de Chris Menges com operador, responsable d'un determinat estil visual capaç de respondre tant als moments "negres" d'una història que es mou en el submón de la delinqüència, com a la brillantor dels decorats naturalistes d'una Costa Blava, on el fast amaga des de la penetració de les màfies russes fins la ridícula prepotència dels nous rics japonesos.
|
|
