|
| ¡BUEN VIAJE, EXCELENCIA! |
 | Pais: | Espanya (2003) |
| Durada: | 92 minuts |
| Director: | Albert Boadella |
| Guió: | Albert Boadella |
| Música: | Ángel Illarramendi |
| Fotografia: | José Luis López-Linares |
| Intèrprets: | Ramón Fontserè, Jesús Agelet, Teresa Berganza, Xavier Boada, Jordi Costa, Luis Cuenca, Lluís Elías, etc. |
| Projeccions: |
Dimecres 18 de febrer de 2004 a les 20:45
Dijous 19 de febrer de 2004 a les 20:45 |
|
|
| RESSENYA |
A ¡BUEN VIAJE, EXCELENCIA! (2003), Boadella es posa per primera vegada rera la càmera per relatar els darrers anys de la vida de Franco. A simple vista podria semblar que la difuminada memòria del franquisme, l'amnèsia obligada pel consens constitucional, el pas del temps i el reciclatge dels polítics afins ideològicament al règim dictatorial o directament implicats en ell van en contra de les possibilitats provocadores del film. Però les intencions de Boadella van per altres direccions. Per una banda queda clara la voluntat de recuperar el ridícul històric d'un ancià moribund dirigint una nació. I, per altra, (i aquí és on rau la novetat), dinamitar el mite repetit d'una generació que va acabar amb Franco.
El Palacio de El Pardo és custodiat per un seguit de mosques revoltoses. Franco (Ramón Fontseré) viu en un estat de deliri constant. Entre la cohort de la "corte de los milagros" s'hi troben la seva senyora, donya Carmen (Pilar Sáez), la seva filla (María Teresa Berganza), el marquès de Villaverde (Xabier Boada) i la doctora Müller (Minnie Marx), una psicoanalista que s'encarrega de la salut mental del dictador. L'escenari llòbrec i fred del palau, on constantment hi ha tallades de llum, es contraposa a la taverna on un grup de persones segueixen les evolucions de la malaltia de Franco. La típica tertúlia de bar reflecteix les diferents tendències d'allò que se'n diu opinió pública. D'aquesta manera els dos escenaris conformen l'única distribució social possible en una dictadura: el palau decadent del dictador, envoltat d'un seguici disposat a adular-lo i mantenir-lo en vida per tal de preservar els seus interessos; i la societat, enclaustrada en una taverna. Allà es donen cita els franquistes recalcitrants, els silenciosos temorosos i els temeraris "progres" que fan explotar metafòricament un cotxe de joguina adossat a un tap de cava després de la notícia de la mort de Carrero Blanco. Són aquest darrer grup el que surt més escaldat en el repartiment d'hòsties bufes. Amb maldestre i confusa dialèctica marxista fantasiegen amb plans subversius que mai no porten a la pràctica, viuen els seus dies de glòria com clandestins sense necessitat d'amagar-se i assisteixen esperançats al part mèdic diari. Una caricatura demolidora.
|
|
