Si calgués alguna demostració que la pràctica del documental i l'autoria fílmica no estan renyides, la polèmica pel·lícula de Julio Medem seria una prova incontestable. Per damunt de tot, LA PELOTA VASCA: LA PIEL CONTRA LA PIEDRA (2003), és un film cent per cent d'autor, a on reapareixen els mateixos fantasmes, les mateixes obsessions i maneres dels anteriors films de la intensa filmografia de l'autor de VACAS (1991). De fet, només des del reconeixement de certs trets d'aquesta òpera prima, però també de LA ARDILLA ROJA (1993), TIERRA (1996), LOS AMANTES DEL CÍRCULO POLAR (1998) o LUCÍA Y EL SEXO (2001) poden comprendre's moltes coses de LA PELOTA VASCA..., més enllà de les apreciacions polítiques conjunturals, precipitades o interessades que han envoltat l'estrena de la pel·lícula durant el Festival de San Sebastián.

Segurament, el més interessant no és establir una reflexió sobre allò que es diu al llarg del film. És ben sabut que es tracta d'un muntatge a partir d'un ampli conjunt d'entrevistes a persones (i personatges) concernits per l'anomenat problema basc: polítics, periodistes, sociòlegs, historiadors, lingüistes, professors, víctimes i familiars de les víctimes del terrorisme, etc. de diferents extraccions polítiques, les quals cobreixen un extens ventall sense arribar a la totalitat de l'espectre sociopolític (és coneguda l'absència de membres del PP i de col·lectius com ara ¡Basta ya! que no van voler participar), les declaracions efectuades, fragmentades i muntades segons el disseny de Medem, no van molt més enllà del que s'espera d'ells, en funció del lloc que ocupen en l'actualitat Basca. En la mesura en què LA PELOTA VASCA... s'ha convertit en un fenomen de debat sociopolític en aquests darrers mesos, aquestes absències i continguts explícits semblen centrar l'interès de detractors i defensors del film. Però, per l'òptica estrictament cinèfila fora molt més pertinent centrar-se no en el que se'ns diu sinó en com és dit allò expressat al film.

Es tracta de no sotmetre's als diversos síndromes que ens amenacen en tractar d'un film transformat en un fenomen mediàtic. Res hi ha més desagradable, per exemple, que haver de defensar la seva existència, i no diguem la seva possibilitat de exhibir-se. Julio Medem té tot el dret de fer el film que estimi convenient sobre l'Euskadi actual, de la mateixa manera que hom el té de discrepar o assentir, sempre i quan s'hagi pogut difondre per així ser objecte de discussió i crítica.