|
| DOGVILLE |
 | Pais: | Dinamarca, Suècia, USA (2003) |
| Durada: | 177 minuts |
| Director: | Lars von Trier |
| Guió: | Lars von Trier |
| Música: | - |
| Fotografia: | Anthony Dod Mantle |
| Intèrprets: | Nicole Kidman, Harriet Andersson, Lauren Bacall, Jean-Marc Barr, Paul Bettany, Blair Brown, James Caan, etc. |
| Projeccions: |
Dimecres 10 de març de 2004 a les 20:45
Dijous 11 de març de 2004 a les 20:45 |
|
|
| RESSENYA |
Lars von Trier no és un director complaent amb la indústria. En aquesta ocasió, la seva posada en escena beu del teatre de Bertold Brecht introduint la figura d'un narrador omniscient que va conduint el relat, alhora que distancia l'espectador de la història per poder així reflexionar sobre el que veu. Estructurada en un pròleg i nou capítols, i amb un sol escenari en el qual les cases es limiten a una línia pintada al terra delimitant parets i portes inexistents, el director cerca la complicitat de l'espectador perquè amb la seva imaginació construeixi l'entorn per el qual es mouen els actors.
Davant aquesta opció artística, cada personatge adquireix un caràcter arquetípic, significant unes idees, o millor, unes inclinacions morals que els defineixen. Tota la pel·lícula es converteix en el fons en un conte moral amb sentit al·legòric que burxa en la condició humana i en la seva consciència per acabar percebent la tènue i fràgil línia que separa la bondat de la maldat, l'amor desinteressat a l'ús de les persones. Com és habitual en el director danès, les seves aproximacions a l'home fan gala de portar els sentiments fins l'extrem i l'irracional, amb un amor, sempre femení, impregnat d'un sentit del sacrifici proper a l'holocaust o d'una innocència que frega l'estupidesa.
Estèticament som davant d'un brillant treball de llum i so, de música i d'escenografia minimalista amb un marcat caràcter teatral, però que no deixa de banda uns recursos cinematogràfics que utilitza amb saviesa: abundants primers plans, ús de la càmera mòbil o tràvelings zenitals amb els quals l'espectador s'aproxima al món de Dogville, que no és altre que el seu propi món interior. Amb aquesta pel·lícula Lars von Trier aconsegueix una nova obra mestra, aclamada per la crítica a Cannes i a la Seminci a on clausurà el Festival. El seu extens metratge i el seu sentit abstracte i simbòlic no són impediments per gaudir d'aquesta nova radiografia de l'ànima humana de la mà d'una jove princesa que un dia descobrí la crua realitat i la mesquinesa que pot niar en el més profund de l'home.
|
|
