|
| SER Y TENER |
 | Títol original: | Être et avoir |
| Pais: | França (2002) |
| Durada: | 104 minuts |
| Director: | Nicolas Philibert |
| Guió: | (Documental) |
| Música: | Philippe Hersant |
| Fotografia: | Laurent Didier, Katell Djian, etc. |
| Intèrprets: | Georges Lopez, Alizé, Axel, Guillaume, Jessie, Johann, JoJo, Julien, Laura, Létitia, etc. |
| Projeccions: |
Dimecres 21 d'abril de 2004 a les 20:45
Dijous 22 d'abril de 2004 a les 20:45 |
|
|
| RESSENYA |
Resulta cridaner que SER Y TENER (2002), un exemple de cinema transparent i objectiu, tingui tantes coses a dir a l'espectador, relacionades moltes d'elles no sols amb l'educació, sinó també amb la vida rural, amb els principis de qualsevol comunitat humana, amb la poderosa relació de l'home amb el seu entorn i, per damunt de l'anterior, amb el setè art. És alhora un film en temps present i una profunda evocació del passat i del futur. Hi veiem el discorre de les quatre estacions, més que per marcar diferències al llarg del metratge, per posar de relleu el caràcter permanent d'algunes coses. Plogui o faci sol, per exemple, els alumnes surten al pati a jugar, plogui o faci sol, el bestiar pastura al camp. Certes coses mai no s'interrompen, entre elles els cicles climàtics de la naturalesa, els processos biològics, l'alimentació de les diferents espècies, l'estudi, els jocs i el dispositiu del cinema. La càmera marca la seva presència a les imatges del film gràcies a la pròpia austeritat del que mostra, fent visible de mica en mica el seu esforç invisible. Hom és conscient que rera la puresa i la manca d'èmfasi existeix un ardu treball de filmació i un no menys laboriós treball de muntatge. El vertaderament heroic és l'esforç portat a terme per realitzar una pel·lícula de futur incert, incapaç de lluitar amb els grans espectacles d'Hol·lywood o contra qualsevol documental amb artilleria pesada i trucs de màgia.
Els importants premis rebuts fins ara per SER Y TENER potser no serveixin per donar-li crèdit a les cartelleres dels cinemes. Seria una pena, perquè es tracta d'un film irrepetible. Una obra mestra. Mai unes imatges tan concretes no havien descrit d'una forma tan universal les relacions entre mestre i alumne. Basten uns minuts per entrar en matèria. El model adoptat no és en cap cas aparatós. La seqüència és cronològica, alternant codes exteriors que marquen el pas del temps i alguns moments dels alumnes junt amb les seves respectives famílies amb les classes. George López és el mestre; i Alizé, Axel, Guillaume, Jessie, Johan, Julien, Laura, Létitia, Marie-Elizabeth, Nathalie i Olivier són els alumnes. Sembla una dada accessòria recordar els seus noms, però al final té una extrema importància perquè és el que els fa reals i el que els apropa a nosaltres. Volem saber qui són per saber qui som nosaltres respecte a ells. Al cap i a la fi no tenen res que els faci diferents als espectadors, per açò és tan senzill sentir-se un més a la classe.
Salta a la vista que Nicolas Philibert prescindí completament dels efectes dramàtics per dirigir la seva pel·lícula. Quan una situació pot contribuir a crear una imatge massa òbvia, es talla. Res de trucs, res de retòrica. L'impacte del film rau en l'immediat reconeixement de molts espectadors en els trets més comuns dels al·lots que apareixen en pantalla i no en les seves qualitats excepcionals, perquè ningú no surt del normal. Quelcom semblant som nosaltres.
|
|
