Joventuts Musicals de Ciutadella



AMB EL SUPORT DE

Ajuntament de Ciutadella de Menorca

Consell Insular de Menorca

Govern de les Illes Balears

Fundació Sa Nostra

Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música
THIRTEEN
PosterPais:EEUU, Anglaterra (2003)
Durada:100 minuts
Director:Catherine Hardwicke
Guió:Catherine Hardwicke, Nikki Reed
Música:Mark Mothersbaugh
Fotografia:Elliot Davis
Intèrprets:Evan Rachel Wood, Holly Hunter, Nikki Reed, Vanessa Anne Hudgens, Brady Corbet, Ulysses Estrada, etc.
Projeccions: Dimecres 19 de maig de 2004 a les 20:45
Dijous 20 de maig de 2004 a les 20:45
RESSENYA
D'entrada THIRTEEN (2003) no és un film-escàndol, la qual cosa no treu d'estar dirigit a un públic adult. Narra la història de Tracy (Eva Rachel Wood) sense pèls a la llengua amb una sensació que oscil·la entre el documental i el narratiu. Tracy té tretze anys i se sent atreta per Evi (Nikki Reed), una companya d'institut amb un parell d'idees al cap. L'atreu sobretot la seva independència. Evie va amb qui vol, fa l'amor amb qui li ve de gust, deixa d'anar a casa de la seva tia quan li rota, menteix, insulta, roba, es tatua, porta piercings per tot el cos i la conjugació dels verbs els fa sempre amb un únic pronom personal: jo, jo i jo. Quan Tracy aconsegueix cridar l'atenció d'Evie i que aquesta l'accepti al seu costat, tot la resta desapareix de la seva vida. Desapareixen les seves antigues amigues, la seva vella roba... i un món nou s'obre davant d'ella, on el sexe, l'alcohol, les drogues, la falta de disciplina i la crispació amb els adults es converteixen en les seves consignes. Tot açò té un reflex bastant exacte en les imatges del film, gràcies a la mobilitat de la càmera, que segueix les protagonistes a vegades sense tallar els plans, procurant que al cinema quasi no es noti i que la malatraça dels enquadraments i qualque desenfocament donin un aire de realitat a les situacions.

La banda sonora, carregada de rap o hip hop, no converteix les situacions en videoclips imposats de forma artificial. En aquest sentit una de la més grans virtuts del film és la de no permetre els temps morts, mirant d'aprofitar cada pla per suggerir quelcom relacionat amb la història o amb l'atmosfera on se mouen els seus personatges. La seva oscil·lació tonal impedeix donar-hi un estatut definit a la proposta fílmica, ara bé, el seu vertader caràcter contagia les seqüències més realistes amb elements més narratius i viceversa, creant situacions quasi doloroses malgrat resultar un tant confuses o pot ser per açò mateix.

Així com hi ha una economia descriptiva per dibuixar el món per on es mouen Eve i Tracy, entre les aules, les tendes de roba i els carrers de Santa Mónica, un dels districtes de Los Ángeles, és la llar de la primera el lloc que esdevé més important al llarg del metratge. Mel (una valenta Holly Hunter), la seva mare, és divorciada, té el seu càrrec uns fills i de tant en tant acull la seva germana i la seva neboda, quan aquestes tenen problemes domèstics. Entre Mel i Tracy hi havia fins feia poc una estreta relació materno-filial. S'estimaven, confiaven una en l'altra, podien parlar-se; però ara la seva relació va deteriorant-se a passes gegants. Sembla com si a Tracy se li hagués ficat el diable al cos. Crida a la seva mare, no dóna explicacions, s'automutila al bany quan té problemes i no deixa de fer retrets per qualsevol motiu. Per evitar conflictes, Mel mira d'entendre la seva filla, hi vol dialogar, calmar-la. Res no dóna resultat, res no li surt bé, res no té l'efecte desitjat. En aquest punt, és d'agrair que Catherine Hardwicke sap col·locar-se entre les dues protagonistes sense la necessitat de prendre partit, sense decantar la balança, sense responsabilitzar directament a ningú.