De tant en tant es produeix en el nostre panorama cinematogràfic alguna sorpresa amb aromes retrospectius, amb aires d'aquells vells temps en els quals alguns cineastes consideraven el cinema com a vehicle per a la transmissió d'idees i sentiments, quan proposar un discurs fílmic centrat en la crisi existencial o en la incomunicació no era un fet vergonyant. Quan això passa, com ara amb l'estrena de LEJANO (2002), un film tan seriós com sobri, tan íntim com sensible, mereix una atenció especial, tal com sembla reconèixer el Gran Premi del Jurat del Festival de Cannes i sobretot el Gran Premi Fipresci a la millor pel·lícula de l'any 2003, un premi atorgat pels crítics d'arreu del món.

Es tracta del tercer llargmetratge del turc Nuri Bilge Ceylan (Istanbul 1959), les dues anteriors -KASABA (1998) i MAYIS SIKINTISI (1999)- havien estat presentades en les corresponents edicions del Festival de Berlín. Un cineasta que després d'estudis d'enginyeria i cinema en el seu Istanbul natal, completà la seva formació cinematogràfica a Londres, freqüentant reiteradament el National Film Theatre, on es va familiaritzar amb l'obra d'Ozu, Bresson, Antonioni i sobretot Tarkovski. És evident que d'aquests models ha sorgit una forma de filmar, de concebre el cinema propera a aquest cinema reflexiu, aquest cinema del coneixement el qual manté una actitud de resistència, a favor del cinema d'autor, en el marasme postmodern contemporani en el qual predomina un cinema de la sensació , inclòs entre les posicions mes d'autor.

Ningú no podrà negar la vocació de control d'autor per part de Bilge Ceylan, qui a LEJANO ha exercit de director, productor, guionista, director de fotografia i muntador. Ell és l'inequívoc autor d'un film que desenvolupa una trama quasi minimalista, la dimensió existencial del qual és el que atorga al film un caràcter universal, ja que des de la minuciosa, inclòs morosa, descripció d'uns personatges concrets i esplèndidament dibuixats, d'un personatge problemàtic com aquells que poblaren els grans moments de la modernitat cinematogràfica (de Bergman o Antonioni a Godard o Bertolucci) LEJANO ens commou amb el seu retrat de la solitud, la desil·lusió, el fracàs o potser la desesperació. Ceylan sembla rodar contemplativament, sense passió ni alegria, però açò és una falsa aparença, ja que darrera la serenitat dels seus llargs plànols, rera l'elegància d'una posada en escena que es fa present sense cap èmfasi, aconsegueix transferir-nos les emocions que recorren els personatges fins a fer-los comprensibles, encara que sigui per menysprear-los o compadir-los. I tot açò emmarcat en el superb i insòlit paisatge d'un Istanbul nevat, allunyat de qualsevol temptació pictoralista o turística i alhora eficaç complement del retrat d'una ànima congelada en vida, d'algú en ple naufragi, agafat a la taula del seu egoisme i a la impotència d'una creativitat progressivament esvaïda.