|
| EL 7º DÍA |
 | Pais: | Espanya (2004) |
| Durada: | 103 minuts |
| Director: | Carlos Saura |
| Guió: | Ray Loriga |
| Música: | Roque Baños |
| Fotografia: | François Lartigue |
| Intèrprets: | Juan Diego, José Luis Gómez, José Garcia, Victoria Abril, Yohana Cobo, Eulalia Ramón, Ramón Fontserè, etc. |
| Projeccions: |
Dimecres 20 d'octubre de 2004 a les 20:45
Dijous 21 d'octubre de 2004 a les 20:45 |
|
|
| RESSENYA |
Després d'alguns treballs de caràcter més esteticista, torna Carlos Saura, com ja fer a LA CAZA (1966), a endinsar-se en els impulsos més primaris de la condició humana, cercant la rel de la violència en el personal en front de l'agressor. Ara ho fa servint-se d'una història real ocorreguda en el poble extremeny de Puerto Urraco el 1990, quan una escalada d'odis i venjances entre dues famílies acabà amb una sagnant matança en la qual moriren nou persones i altres dotze resultaren ferides.
Amb els noms i llocs canviats i introduint una trama romàntica entre adolescents, el guionista Ray Loriga recrea aquest penós episodi mitjançant els records d'Isabel, la jove supervivent que poc després abandonà el poble amb la seva mare. Mirant la càmera, la qual cosa genera un distanciament en l'espectador empenyent-lo cap a la reflexió, comença relatant l'origen de les baralles ancestrals que es convertiren en odi visceral quan la jove Luciana Jiménez fou refusada per un dels Fuentes.
 El director pretén explorar l'ànima humana per descobrir-hi les raons que poden abocar-la cap aquesta violència i destrucció. S'endinsa en el més profund d'un poble qualsevol d'Espanya per parlar-nos de la lluita per defensar la terra, de les ferides de l'amor no correspost i de la inclinació a prendre's la justícia per compte pròpia en defensa dels interessos particulars.
Destaca una posada en escena molt acurada en tots els seus detalls: vestuari i costums populars convivint amb tots els tòpics d'un ambient tancat de poble petit serveixen per a transmetre la sordidesa i negror d'unes mentalitats immergides en la incultura i la irracionalitat. La música penetra puntualment en l'espectador amb cadascun dels acords de guitarra, i la fotografia permet de retratar quadres malaltissos en contrast amb espais oberts més lluminosos aconseguint una creació d'atmosferes amb tensió creixent fins a una explosiva coda final.
|
|
