|
| EL ABRAZO PARTIDO |
 | Pais: | Argentina (2004) |
| Durada: | 100 minuts |
| Director: | Daniel Burman |
| Guió: | Daniel Burman, Marcelo Birmajer |
| Música: | César Lerner |
| Fotografia: | Ramiro Aisenson |
| Intèrprets: | Daniel Hendler, Adriana Aizemberg, Sergio Boris, Jorge D'Elía, Silvina Bosco, Diego Korol, Adrián Fondari, etc. |
| Projeccions: |
Dimecres 17 de novembre de 2004 a les 20:45
Dijous 18 de novembre de 2004 a les 20:45 |
|
|
| RESSENYA |
Argentina, immersa en una profunda crisi com a país en els darrers temps, viu un moment d'efervescència creativa en quasi tots els camps, també en el setè art. Com una au fènix, la cinematografia argentina ha ressorgit de les cendres de la seva societat i ha empès a no pocs directors joves a agafar la càmera per demanar-se què està passant. No es tracta d'una operació sorgida del no res, ja que prèviament la indústria audiovisual d'aquest país havia donat mostres de creativitat al llarg dels anys noranta; els turbulents esdeveniments dels inicis del segle XXI no han fet sinó accentuar la susdita tendència. A més de proposar interessants pel·lícules, han sabut, la majoria de vegades, sintonitzar amb el seu públic. La coproduccions amb Europa, Espanya majoritàriament, i l'habilitat per confeccionar productes ajustats han permès una producció sostenible en un context força conflictiu. Però hi ha quelcom més important: el cel·luloide argentí no sols destaca per l'interès de la seva temàtica, sinó també per la novetat de les formes, pels seus reptes estètics.
La pel·lícula que ens ocupa és filla d'aquest context, si bé amb les peculiaritats pròpies originades per ser dirigida per un director d'origen jueu-polonès, condició aquesta que impregna plenament les seves històries i l'enfocament que en fa. Daniel Burman es donà a conèixer a la Berlinale de 1997 amb UN CRISANTEMO ESTALLA EN CINCOESQUINAS, després vingueren ESPERANDO AL MESÍAS (2000) (guardonat, entre d'altres premis, per la FIPRESCI en el Festival de Valladolid), l'interessant documental SIETE DÍAS EN EL ONCE i TODAS LAS AZAFATAS VAN AL CIELO (2002), amb la qual guanyà el prestigiós Sundance/NHK Filmmakers Award del 2001. Som, per tant, davant una trajectòria més o menys incipient però consagrada internacionalment, que ha estat avalada en EL ABRAZO PARTIDO (2004) quan se li concedí el Premi Especial del Jurat en el darrer festival de Berlín.
 La darrera cinta de Burman s'endinsa, un cop més, en els intestins populars del barri de Buenos Aires de l'Once, on el director va créixer en el si de la comunitat israelita; l'acció es desenvolupa íntegrament en aquest marc i més concretament en una galeria comercial en la qual el protagonista, Ariel, regenta juntament amb la seva mare una merceria. Ariel vol emigrar a Europa intentant prèviament fer-se amb la nacionalitat polaca, la terra dels seus avantpassats hebreus. Ell n'és una mostra d'una generació d'argentins que, en front d'un futur incert, ha hagut d'emular l'activitat migratòria dels seus pares, només que ara en sentit contrari. L'altra línia argumental és la relació amb la seva mare i el pes de l'absència de la figura del pare, el qual sembla que abandonà la família quan ell era un infant per anar-se'n a Israel per raons no gaire clares... Però el que constitueix el principal teixit narratiu i dramàtic del film és l'exploració de tipus i ambients d'aquest heterogeni submón comercial, i és aquí on juga les seves millores cartes el director. Aquests personatges que conformen un conjunt coral variat encara que amb majoria hebrea, apareixen plens de vida, propers i molt humans, entreteixint un interessant retrat col·lectiu sempre traçat amb simpatia i complicitat. Per portar-ho a terme Burman opta per mesclar un repartiment professional amb actors afeccionats que resulta finalment molt viu.
|
|
