|
| CASA DE LOS BABYS |
 | Pais: | EEUU, Mèxic (2003) |
| Durada: | 95 minuts |
| Director: | John Sayles |
| Guió: | John Sayles |
| Música: | Mason Daring |
| Fotografia: | Mauricio Rubinstein |
| Intèrprets: | Angelina Peláez, Lizzie Curry Martinez, Vanessa Martinez, Amanda Álvarez, Said Martinez, Abel Salas, etc. |
| Projeccions: |
Dijous 10 de febrer de 2005 a les 20:45
|
|
|
| RESSENYA |
 En un moment de la pel·lícula, potser el més emotiu d'aquesta nova incursió del sempre interessant John Sayles en el món mexicà, una cambrera d'hotel conta a una irlandesa que és esperant poder adoptar un infant , que ella mateixa hagué de cedir en adopció la seva filla, nascuda en un moment en el qual ella no podia criar-la. La irlandesa l'escolta amb molta atenció, ella mateixa ha fet de la noia l'objecte de les seves confidències sols un moment abans, però... no s'entenen, ni ella parla espanyol ni la cambrera anglès.
Aquest diàleg respectuós, però incomprensible, és la metàfora perfecta que explicita el món dels sentiments que mou un film com CASA DE LOS BABYS (2003): centrada en sis dones americanes que esperen, segons les lleis mexicanes, que els permetin recollir un noi en adopció, la pel·lícula s'endinsa en les contradiccions de tots els agents que es mouen al voltant d'un univers emocionalment tan intens. Uns enfront dels altres, qui dóna a adoptar i qui adopta, les seves realitats són marcades per prioritats del tot diferents. I encara que compleixin amb els requisits de la llei, ningú no podrà mai garantir que la persona que rep és la persona adequada.
Amb una mirada tan lliure com sol ser la seva, Sayles furga en els plecs d'aquesta crua vivència, sense oblidar mai les contradiccions que es mouen al voltant de l'adopció. Per exemple, que en el marc paradisíac d'Acapulco també hi ha barris miserables en els quals viuen els mateixos que serveixen a l'hotel dels babys a les riques americanes que hi van a adoptar. Per exemple, que aquesta misèria és la que impedeix que moltes mares biològiques puguin veure créixer els seus fills com qualsevol mare del primer món. Per exemple, tanmateix, que els que més despotriquen contra l'estat de les coses (el fill de l'ama de l'hotel) per molta raó que tinguin no fan res per canviar les coses.
Així el film va apuntant, com qui no vol però amb callada, sobirana eficàcia, en vàries direccions. No es proposa com una mirada definitiva sobre el tema, no podria ser-ho, però sí com un espai de discussió, de confrontació: no és menys punyent quan descriu les potencials mares. És un film necessari sobre un tema candent sobre el qual el cinema tan poc s'ha pronunciat fins ara. I deixa moltes preguntes enlaire: la més incisiva, que hi ha mares adoptives que no mereixen els fills que la misèria deixa a les seves mans.
|
|
