|
| SILVER CITY |
 | Pais: | EEUU (2004) |
| Durada: | 129 minuts |
| Director: | John Sayles |
| Guió: | John Sayles |
| Música: | Mason Daring |
| Fotografia: | Haskell Wexler |
| Intèrprets: | Maria Bello, Thora Birch, David Clennon, Chris Cooper, Alma Delfina, Richard Dreyfuss, Miguel Ferrer, etc. |
| Projeccions: |
Dimecres 16 de febrer de 2005 a les 20:45
Dijous 17 de febrer de 2005 a les 20:45 |
|
|
| RESSENYA |
Des de la seva òpera prima, RETURN OF THE SECAUCUS 7 (1980), en la qual es contemplava l'abisme que s'obria entre els ideals de la contracultura de finals dels seixanta i el capitalisme ferotge que s'albirava amb l'arribada de Reagan, fins LA TIERRA PROMETIDA (2002), on s'analitzaven els efectes de l'especulació immobiliària a l'Estat de Florida, John Sayles ha fet de la seva filmografia un particular manifest polític, propi d'un intel·lectual d'esquerres que viu en un país on el progressisme viu les seves hores més baixes. No és estrany que el director més insubornable del cinema independent americà hagi reaccionat amb indignació al mandat totalitarista i dislèctic de George W. Bush. SILVER CITY (2004) és la sàtira política d'un liberal irritat, el fresc panoràmic que ensuma la corrupció i la mentida que dormen no tan sols rera un candidat republicà, Dickie Pilager (esplèndid Chris Cooper), sinó també en la superfície d'un llac podrit en el qual els peixos morts suren. El futur de l'Amèrica de Bush, ve a dir-nos Sayles, és semblant a aquest llac ple de cadàvers anestesiats, indiferents a la causa de llur mort.
SILVER CITY és tan coral com LONE STAR (1996), MATEWAN (1987), o CIUDAD DE ESPERANZA (1991), però compta amb un antiheroi narrador que, oficiant de detectiu, ens guia per una geografia de l'ambició, l'engany i l'explotació on tothom rep el que es mereix. Danny O'Brien (Danny Huston) té la intel·ligència i la integritat típiques dels protagonistes de Sayles, mesclades amb aquesta aura de perdedor trist dels investigadors crepusculars de LA NOCHE SE MUEVE (1975) o CHINATOWN (1974). En les successives entrevistes que manté amb alts càrrecs de la política i els mitjans de comunicació, ecologistes, immigrants mexicans, mafiosos fronterers i dones de doble fons, descobrirà que les seves preguntes no tenen resposta, o millor dit, cap dels seus dilemes té solució. No hi ha respostes tranquil·litzadores a SILVER CITY: només la demostració empírica, quasi didàctica, de com de malament està el món.
Sayles és un humanista, no un polític, i el millor del film rau en què es tracta d'una pel·lícula sobre éssers humans. Tal és l'obsessió de l'autor per ser arran els seus personatges, per comprendre'ls en la seva solidaritat o mesquinesa, que de vegades supedita un xic massa la transparència de la seva posada en escena als diàlegs. SILVER CITY és tan discreta, tan pudorosa visualment, que a voltes se li podria reprotxar una excessiva neutralitat visual, una posada en escena poc elaborada, però és el peatge que s'ha de pagar per gaudir de la transparència d'un discurs ètic sense fissures, més enllà de l'oportunisme d'aquells americans que ara han convertit la rebel·lió en un nou i rentable objecte de consum.
|
|
