En la seva vida diària, Geneviève (Marie Payen) ha après a conviure tant amb el seu marit com amb la greu malaltia que aquest pateix. Després d’un llarg període d’agonia, el marit mor i ella es queda sola i desplaçada en un món que li és completament hostil. Casualment coneix Kader (Eric Caravaca), un immigrant il·legal que s’ha refugiat al portaequipatges del seu cotxe després de patir un accident de carretera. Els dos personatges, paradigmes de la solitud i el desarrelament, hauran d’aprendre a relacionar-se per obligació i el contacte humà els ajudarà a replantejar-se la seva trista i grisa existència.

Aquesta és la història que explica CLANDESTINO (2004), producció francesa que el molt interessant cineasta François Dupeyron va presentar en la secció oficial del passat Festival de Sant Sebastià i que ara arriba a les pantalles comercials. Tal com reflecteix l’argument, el film se submergeix de ple en la cada vegada més preocupant problemàtica de la immigració il·legal. En aquest sentit, Dupeyron té molt clara la seva opinió: "Cada dia sentim a parlar de nous casos plens de dramatisme i ja estem una mica immunitzats. És bo plantejar-se que els homes i dones afectats viuen autèntics drames". I afegeix: "Enmig de la fredor que reflecteixen els telenotícies quan parlen sobre el tema, el que a mi més m’ha interessat ha estat mostrar la part humana del conflicte".

Sobre la relació dels dos personatges protagonistes, sobre l’afecte i la tendresa que sorgeix amb el pas dels dies, malgrat la brusquedat de la seva trobada, Dupeyron considera que "l’home és un animal salvatge però a vegades és capaç de ser bo i d’ajudar el proïsme". I el director es mostra segur quan parla de les intencions del seu film: "Amb les meves pel·lícules no tinc cap intenció de canviar el món però sí que busco el compromís". I és que Clandestino no és l’únic film de Dupeyron que aborda una temàtica pròxima a la realitat social. Amb la seva producció anterior, EL SEÑOR IBRAHIM Y LAS FLORES DEL CORÁN (2003), va explicar la relació que mantenen un ancià botiguer àrab (Omar Sharif) i un nen jueu del barri.

Sobre el seu món creatiu, Dupeyron explica que malgrat que sempre intenta donar a llum històries noves que no tinguin res a veure amb les anteriors, hi ha algun mecanisme ocult que fa que es repeteixi: "Malgrat els meus esforços, sempre repeteixo el mateix esquema: l’home enfonsat per circumstàncies personals que torna a la vida, a relacionar-se amb la gent, gràcies al món que l’envolta". En el cas de CLANDESTINO, el director concreta que el tema que aborda el film li interessava des de ja feia temps i que abans del film va escriure una novel·la, cosa que el va empènyer immediatament a dirigir el film. "D’una manera diferent", aquest era l’esperit que Dupeyron tenia a l’hora de plantejar-se la plasmació del tema en imatges. Per aquest motiu va recórrer al format digital i a la càmera en mà: "Volia filmar com si no sabés filmar i muntar com si no sabés muntar, no només per divertir-me sinó per sortir de la meva rutina de treball i aprendre a viure millor, més a gust amb la meva feina".