La personalitat de Charlie Kaufman (CÓMO SER JOHN MALKOVICH (1999) o EL LADRÓN DE ORQUIDEAS (2002)) com a guionista pesa més que la de Michel Gondry com a director, i marca indeleblement aquesta pel·lícula amb les seves constants cinematogràfiques: el joc temporal i la ruptura de la narrativa convencional, la memòria i la recerca en la infància d’una explicació del present, la multiplicitat d’una identitat extravagant i una mica neuròtica, i l’existència d’universos paral·lels on realitat i imaginació es mesclen i interactuen.

Joel (Jim Carrey), un jove inadaptat, troba el sentit de la seva vida quan s’enamora de Clementine (Kate Winslet). Al poc temps, la relació cau en la rutina i un bon dia descobreix que ella l’ha oblidat: s’ha sotmès a un tractament neurològic amb el qual l’ha esborrat de la seva memòria per tal de recomençar la seva vida. Dolgut i desesperat, Joel també farà desaparèixer del seu cervell tots els records de Clementine encara que la tasca no sigui gens fàcil.

Es tracta d’un film sobre les segones oportunitats i la necessitat d’estimar les limitacions i defectes de l’altre, sobre la pròpia identitat i la memòria com a essència de la persona, sobre l’amor i la capacitat de rectificació per tal d’anul·lar el fatalisme determinista. La complexa estructura del guió exigeix de l’espectador paciència i la complicitat d’entrar en un joc en el qual es trenquen les coordenades espacials i, per damunt de tot, les temporals amb un viatge al passat i els intents per reconstruir-lo des del present. En aquesta entortolligada trama, entre màgica i onírica, l’espectador contínuament es veurà obligat a rescriure la història, a anar del real a l’imaginari, a passar d’un dramàtic present a la dolça infantesa, i d’aquesta a un passat immediat quan la parella es va conèixer i decidí trencar les relacions. Però malgrat que aquest ritme vertiginós exigeixi una actitud activa, qui mantingui l’atenció descobrirà uns suggerents plantejaments arran de la vida, l’amor i el penediment, alhora que es commourà davant belles i poètiques escenes com ara la de l’estany gelat o la casa que es va esbocant.

Som davant d’una narrativa postmoderna que trenca amb les estructures narratives habituals, de pensaments profunds sobre l’individu i l’amor, d’una innovadora posada en escena basada en recursos visuals senzills com llums focals, sobreexposicions de llum o muntatge de video-clip, àmbit del qual procedeix Gondry, tot per crear unes atmosferes de desamor i perplexitat. Si el guió és extraordinari, les interpretacions de Carrey i Winslet no queden endarrera amb una expressivitat que no cau en l’histrionisme ni el sentimentalisme i que sí transmet fortes emocions que porten la pel·lícula de la tragèdia a la comèdia i viceversa. Queda així una obra original i avantguardista, densa i alhora entretinguda, de les que donen per a una bona xerrada a la sortida de la projecció.