|
| LA NIÑA SANTA |
 | Pais: | Argentina, Itàlia, Espanya (2004) |
| Durada: | 106 minuts |
| Director: | Lucrecia Martel |
| Guió: | Juan Pablo Domenech, Lucrecia Martel |
| Música: | Andres Gerzenson |
| Fotografia: | Félix Monti |
| Intèrprets: | Mercedes Morán, Carlos Belloso, Alejandro Urdapilleta, María Alche, Julieta Zylberberg, Mía Maestro, etc. |
| Projeccions: |
Dimecres 27 d'abril de 2005 a les 20:45
Dijous 28 d'abril de 2005 a les 20:45 |
|
|
| RESSENYA |
En front del model de cinema argentí, popular i sentimental representat per EL HIJO DE LA NOVIA (2001) o LUNA DE AVELLANEDA (2003), existeix un altre model plantejat amb més rigor, amb més sentit del risc i amb més lucidesa en la descripció del comportament humà. Un cinema que ha començat a obrir-se pas en la primera divisió dels grans festivals, però que no interessa gran cosa a les distribuïdores espanyoles i és refusat pel públic. Aquest altre cinema argentí és centrat en algunes pel·lícules determinants com ara LA CIÉNAGA (2000) i LA NIÑA SANTA (2004), de Lucrecia Martel, EL BONAERENSE (2002) i FAMILIA RODANTE (2004), de Pablo Trapero, LOS RUBIOS (2003) d'Albertina Carri o LOS MUERTOS (2004) de Lisandro Alonso. Unes obres que, en cap cas, estableixen una mirada complaent cap al seu món i en les quals els estigmes propis del cinema de la felicitat són contínuament eclipsats.
 LA NIÑA SANTA, seleccionada a Cannes i coproduïda per El Deseo de Pedro Almodóvar, és el segon llargmetratge de Lucrecia Martel. El to del film té poc a veure amb les solucions sentimentals i amb la verbositat demagògica de cert cinema argentí, ja que el seu punt de partida és l'exploració d'un món d'ambigüitats, on el desig no para de circular sota la superfície, sota els rituals d'una determinada classe social fins al punt de desbordar aquest univers. LA NIÑA SANTA és, per damunt de tot, una detallada crònica de la manera com aflora el desig femení en l'adolescència. La noia protagonista, Amalia, qui viu en una mena de refugi místic-religiós sentirà com de sobte sorgeix un desig irrefrenable en el seu cos que acabarà trencant els esquemes propis de la seva moral d'adolescent.
La niña santa no ens parla ni de la dictadura militar argentina, ni de la situació inflacionista en la qual es troba el seu país, ni de la pèrdua de valors polítics però, en el fons, és un film més polític que la majoria d'obra del cinema argentí institucional. El món descrit per Martel no és gratificant, no provoca cap adhesió fàcil, ni genera cap tipus de compassió. L'acció es desenvolupa quasi per complet en interiors, dins un hotel provincià d'estètica vulgar. Els personatges que omplen la faula són éssers mesquins de classe mitjana amb els quals és impossible comunicar-se. Tots ells són plens de temors, desigs, límits i alguna esperança inassolible. No paren de moure's en una línia de contínua tensió, com la jove Amalia, que oscil·la entre l'afirmació de la seva vocació religiosa i el món de secrets d'alcova que manté amb la seva amiga Josefina. La niña santa acaba per convertir-se en una obra perversa, carregada de desig latent de sexualitat que no para mai de circular per tots els ambients del relat, en la qual les afirmacions mai no són taxatives , sinó el producte de la visió ambigua d'un determinat món.
|
|
