No és fàcil trobar en el cinema contemporani una proposta tan rigorosa i tan conseqüent com aquesta que desenvolupen dos joves cineastes uruguaians, quasi nouvinguts, a WHISKY (2004). Juan Pablo Rebella i Pablo Stoll dirigeixen els seu segon llargmetratge, però demostren amb les seves imatges una claredat de criteri i un nivell d’autoexigència que cada cop resulten més excepcionals en el paisatge de les nostres pantalles. I a més, el descobriment té més pòsit del que podria pensar-se, perquè no sols estem davant una posada en escena dominada amb pols admirable i davant una estètica coherent, que conforma la totalitat del film amb unitat i harmonia més que cridaneres, sinó també, i per damunt de tot, davant una mirada pròpia i una personalitat fora del comú.

És clar que les primeres deriven amb naturalitat de les segones i que aquestes, a la vegada, són destil·lades per les primeres com les faccions d’un rostre ens parlen de la persona que el té. L’estil construeix el sentit i el discurs genera les formes, en estreta i bipolar dialèctica, dins aquest penetrant retrat d’uns éssers solitaris i anònims, atrapats en un profund buit existencial i víctimes d’una paràlisi emocional de la qual parla, amb extraordinària eloqüència, la impecable successió de plànols fixos que dóna forma a l’estètica del film.

La immobilitat de la càmera, que mai no es trenca, permet observar amb pudor alhora que distància els protagonistes d’una història que es diria filmada per un imprevist Kaurismaki uruguaià, la mirada del qual sembla impregnada per un subtil, soterrat humor jueu que impregna tot el relat. Una mirada que aconsegueix convertir l’existència gris, àtona i rutinària d’un fabricant de mitjons (incapaç d’expressar cap emoció), de l’encarregada de la fàbrica (que accepta de fer-se passar per la seva esposa) i del germà del primer (que arriba a la ciutat per assistir a l’exhumació de les cendres de la mare) en una aventura humana apassionant i vertiginosa.

La paradoxa és implícita en la mateixa naturalesa de la proposta estètica i narrativa. Rebella i Stoll col·loquen una lupa d’augment sobre aquestes criatures (ancorades a la rutina d’un desert emocional) i, al mantenir-la en front d’elles amb impassible fermesa, ens descobreixen el turment soterrat que es desferma en el seu interior quan una situació imprevista altera la seva pautada, invariable litúrgia quotidiana. El miracle rau en què la distància adoptada (establerta per una impertorbable càmera) conjumina la seca i despullada concatenació narrativa, despullada de qualsevol sentimentalisme, i la tendresa que s’entreveu en el fons del desemparament i de la discapacitat emotiva dels protagonistes.

Els cineastes s’apropen a les seves criatures amb humilitat i respecte, des d’una mirada que radiografia amb precisió els més ínfims detalls i valent-se d’una càmera capaç de congelar-los i fer-los expressius d’un món interior que s’atrinxera sota una enganyosa impassibilitat. Aquí rau la gran conquesta d’una pel·lícula modesta, l’aparença de la qual amaga, en realitat, una de les obres més importants del cinema llatinoamericà dels darrers anys.