A LOS JUNCOS SALVAJES (1995), d’André Téchiné, es conta la història d’una guerra, la contesa d’Argèlia, ressons de la qual són com un tro llunyà per uns joves que descobreixen els plaers de l’estiu, neden en les aigües cristal·lines d’un riu o senten la intensitat emocional del seu primer amor com si fos la prolongació d’aquest món natural, força dionisíaca del qual ha penetrat en els seus cossos. A Fugitivos , la guerra que ens mostra Téchiné no és una guerra llunyana sinó una guerra més propera, el seu so situa els seus protagonistes en la frontera entre la vida i la mort, fins al punt de convertir-los en éssers a la deriva les vides dels quals depenen dels misteris de l’atzar. La guerra propera transcorre el juny del 1940, quan en front de l’imminent entrada dels alemanys a París, algunes famílies fugen cap al sud mirant de trobar refugis incerts, mentre els Stukas alemanys no paren de bombardejar-los. A Fugitivos veiem com una mare burgesa, Odile, ha d’abandonar el seu cotxe sota les bombes, refugiar-se entre els matolls amb els seus fills i fugir camp a través, sense res, a la recerca d’un espai de supervivència possible.

En el moment d’adaptar una novel·la històrica de Gilles Perrault el que menys interessa a Téchiné és el temps històric, ni el relat emocional de l’escapada. Fugitivos és construïda des de la possibilitat de poder dissenyar un altre temps al marge de la Història, que funcioni amb un altre ritme vital i en el que les circumstàncies extraordinàries acabin generant una altra forma possible d’aprenentatge vital. Així, Téchiné abandona la Història per trobar el seu univers propi, un univers que explora un món concret i en el qual cerca com la sensualitat del natural pot diluir la tragèdia col·lectiva d’una època.

Els títols de crèdit de Fugitivos apareixen puntuats per un seguit d’imatges d’arxiu, els quals ens situen plenament en el temps històric, en un moment crític de la història francesa. Emperò, des de les primeres escenes del film observam com Téchiné malda d’articular un moviment que li permeti de desplaçar-se lleugerament del pes de la Història. Per trobar durant la seva fugida un refugi en un altre lloc, en uns llimbs situats més enllà del les coordenades del moment, en el qual es pugui arribar a construir un altre tipus de relació humana sense la necessitat d’estar aferrats al drama de la Història que ha penetrat en els personatges. El títol original en francès és Les égarés i la seva significació no és refereix tan a la condició de fugitius del protagonistes ,una mare, un jove escapat d’un reformatori i dos fills, sinó a la seva condició de desplaçats. Són un sers que se situen en els marges del seu propi temps per construir el seu petit món, guiant-se per unes lleis que no tenen cap relació amb les normes institucionals que imposen les societats. Aquesta idea resta perfectament reflectida en una escena del film quan un dels fills mira d’ajustar les manetes d’un rellotge, sense saber quina és l’hora exacta. La seva mare, Odile, escull una hora a l’atzar, testimoniant que a partir d’aquell moment el temps que viuran aquests pròfugs és un altre.

Com transcorre el temps d’aquest fugitius? Odile, una esplèndida Emanuel Beart, troba amb els seus fills una casa abandonada. En front del perill de la guerra, els seus ocupants s’han marxat i Odile la transforma en un confortable refugi. Ella, qui ha perdut el seu marit en els primers dies de la contesa, es troba en una situació inèdita. Ha perdut tots els privilegis d’una dona acomodada, es veu desproveïda de qualsevol riquesa i ha de trobar aliments allà on pugui. L’objectiu d’Odile consisteix a omplir aquest altre temps en el que és immergida, mitjançant la pràctica d’un procés d’aprenentatge centrat, en una part, en la interiorització de qualsevol lliçó de supervivència, i per un altra, en aprendre de gaudir dels petis plaers que li ofereix l’entorn en què ara viu. La descripció minuciosa del procés d’aprenentatge vital converteix a Fugitivos en un film estrany de l’interior del qual emergeix el millor del cinema d’André Téchiné. En ella recuperam aquell interès per capturar els llampecs de llum estival damunt l’herba, aquella voluntat d’atrapar el plaer del cossos banyant-se en un riu o aquell gust per dimensionar una certa quotidianeïtat com actes rituals, com moments essencials d’un procés vital que ha de basar-se en una presa de consciència de l’efímer.

Aquest univers creat al marge de la Història acaba sent, com en els millors films de Téchiné, un món marcat pel pes del desig, un univers en el qual l’instintiu sempre posa entre parèntesi el pes del racional. Malgrat tot, en el tram final de Fugitivos , la Història torna a sorgir i imposa el pes d’una llei que suprimeix de cop tot aquest món furtiu, convertit en un incert oasi. El temps de la barbàrie no atura d’imposar els seus propis codis.