La veu en off de Mercedes Álvarez , la directora de la pel·lícula, sobrevola una imatge la qual s’enquadra en una altra imatge. Un quadre del pintor Pello Azketa mostra dos fillets observant quelcom d’invisible, quelcom que no se sap molt bé si apareix o desapareix, segons diu aquesta mateixa veu. Álvarez ha tornat al poble de Soria en el qual va néixer, Aldeaseñor, i malda de preservar en la memòria, mitjançant la seva càmera, el cel i els núvols, la terra i les cases, el paisatge humà d’aquest lloc condemnat a desaparèixer a causa de la despoblació. Els pocs habitants que allí resten conversen sobre el passat i el present, la vida i la mort, lacònics i sorneguers, a la manera d’un cor sarcàstic que es burlés estoicament dels embats del temps i del progrés. Álvarez ha tornat per recuperar aquesta memòria, però s’emportarà quelcom més: la convicció que el cel gira.

La pel·lícula podria ser un documental, però també amaga altres coses. És cert que aquest constitueix un vell tema, sobretot en l’era dels falsos documentals, però aquí resulta inevitable.. Des de la seva presentació en els festivals de Valladolid i Gijón, rera els guardons obtinguts a Rotterdam i París, a Alba i Buenos Aires, crítics i comentaristes han parlat de la influència de Víctor Erice i José Luís Guerín, els quals consten en els agraïments juntament amb Miguel Marías, i fins i tot alguns han mencionat la petja de Kiorostami. No els falta raó, no debades Álvarez col·laborà amb Guerín a En construcción trobant-se adés molts de ressons de El sol del membrillo.

El cielo gira es podria veure com un diari íntim, doncs, de la mateixa manera que els nois d’Azketa observen l’insondable, és la mirada d’Álvarez la que fa emergir un món que sense ella no existiria. Com el Brigadoom de Minelli, Aldeaseñor només resta allí per qui el vulgui veure. I com passa en l’Innisfree de Ford, els seus habitants són constituïts a partir del mite, del record idealitzat que ara es fa carn davant les càmeres. Lluny de filmar innocentment una determinada realitat, Álvarez estableix nombroses correspondències conceptuals i estètiques. La terra transitada per dinosaures ara fa milions d’anys és ara pastura de les excavadores, els nous depredadors. El palau nobiliari s’està convertint en hotel. I desapareix un arbre centenari, però resten els seus rastres, igual que les petjades dels dinosaures o les presències espectrals dins la vella mansió.

Aquest relat, emperò, no sols mira cap l’interior, sinó que també s’aboca a l’exterior. La narració de l’assetjament de Numància deixa pas als prolegòmens de la guerra d’Iraq. Els àrabs que una vegada poblaren aquelles terres han tornat ara com a immigrants. Hi ha una evident continuïtat en el cicle de la vida. Al principi, la directora enquadra un paisatge de la seva infantesa per comprovar que res no ha canviat, excepte la seva mirada. Pello Azketa s’està quedant orb, de manera que l’home que podria fer emergir la realitat d’aquelles terres mitjançant els seus quadres prest es submergirà dins l’obscuritat, igual que el poble. El que és en perill, doncs, és la representació del món, allò que li dóna vida més enllà de les seves fronteres. Tanmateix, la càmera agafa el relleu i filma els paisatges circumdants com si fos la primera vegada, amb calma i respecte, sense forçar la seva bellesa, amatent a les seves llums i ombres. Un arbre solitari enmig de la planura. Un desplegament de colors que es graduen lleument fins arribar a un tossal. La neu que travessa el pla en fines línies obliqües. Una tempesta nocturna que sorgeix intermitentment de l’obscuritat... Quietud, introspecció: la sospita que les arrels culturals d’aquest país potser siguin en un altre lloc, molt lluny d’on s’acostumen a col·locar. I el desig que així sigui.