La peça teatral escrita per Jordi Galcerán i traslladada amb èxit als escenaris d'arreu d'Europa i Amèrica, El método Grönholm, serveix únicament com a punt de partida per a una versió tan lliure que el mateix dramaturg català ha manifestat que quasi no reconeixia la seva obra, exhibida amb un clamorós aplaudiment de crítica i públic al Teatre del Born de Ciutadella el passat mes de setembre, en el resultat final. En mans de Mateo Gil , habitual guionista d'Amenábar, i el mateix director, Marcelo Piñeyro , el text original ha estat despullat del seu vessant còmic, tot augmentant el número de participants i modificant gran part del seu argument, per tal de construir un descarnat psicodrama amb aparences d'intriga que es mou al voltant de l'agressiu mercat laboral dels nostres dies. Controvèrsies al marge, el cert és que aquesta aproximació més sinistra i severa sobre set aspirants a un mateix lloc d'executiu que es veuen involucrats en un peculiar procés de selecció de personal, alhora que els activistes antiglobalització es manifesten als carrers contra el Fons Monetari Internacional, és una intel·ligent i entretinguda metàfora que convida a la reflexió sobre les relacions de poder i la falta d'escrúpols que envaeixen el món empresarial de l'actualitat. Conillets d'índies d'un experiment cruel i enrevessat que determinarà el seu futur professional, aquests set arquetipus que representen diferents maneres d'entendre l'èxit o acceptar el fracàs, seran aïllats en un despatx, sotmesos a constant observació i posats a prova enfrontant-los entre si per establir quin d'ells és el candidat més vàlid, cosa que tradueix en quin d'ells és més disposat a humiliar i deixar-se humiliar.

Pel·lícula de personatges i diàlegs, en la qual la dinàmica de grups és el motor que empeny l'evolució del relat. El método congrega un repartiment insuperable integrat per actors espanyols de diferents generacions, el major encert del qual ha estat haver sabut aprofitar el registre natural de cadascun d'ells per confeccionar-los un paper amb una idiosincràsia a la seva mida. Així, Eduardo Noriega , s'ocupa del nen “pijo” atractiu i triomfador, Najwa Nimri és una dona insegura i tèrbola, Eduard Fernández , fa seu un macho ibérico sorneguer, Adriana Ozores , borda la dona madura d'aparença ferma però de fons fràgil, a Carmelo Gómez li correspon l'home honest i serè, i Natalia Verbeke clava una secretària coqueta que sembla gaudir turmentant els candidats durant el procés. Les més grans sorpreses ens les reserven l'argentí Pablo Echarri , que té en la desimboltura i versatilitat les seves millors bases, i un Ernesto Alterio pletòric en la seva composició d'un home acomplexat i indecís qui intenta d'epatar tot provocant les riallades.

La cinta reïx de transmetre un clima opressiu de competivitat i paranoia creixents gràcies a l'hàbil arquitectura que sosté el seu guió. El simpàtic desconcert, els dubtes i la col·laboració inicials es veuen substituïts paulatinament per les tensions, pors, malfiances i disputes, mentre la traïció, les aliances i les vexacions comencen a fer la seva aparició, reduint-se cada cop més les notes d'humor que ajudaven a oxigenar la carregada atmosfera. Des de l'inici resulta senzill identificar els comportaments i actituds que es veuen en la pantalla, i ens posam fàcilment en la pell d'uns personatges versemblants i representatius, que mai no són ni bons ni dolents, sinó víctimes de les circumstàncies.