La més gran sorpresa agradable de la darrera Seminci ha estat aquesta pel·lícula pacifista i humana de l’italià Severio Constanzo, la qual s’emportà l’Espiga de Plata. Aborda el conflicte palestino-israelí a partir d’una història real de la qual el director fou testimoni. El seu enfocament apunta cap a la part privada i domèstica d’una guerra absurda, i amb açò mira de dir al món que la pau pot trobar-se mirant el veí , descobrint la persona.

Mohamed és un professor universitari, pare de cinc fills, que viu en una casa situada a mig camí entre una localitat palestina i un assentament jueu. És un ferm partidari de la no violència, finsi tot quan les tropes jueves envaeixen la seva casa i els confinen al pis inferior, reservant-se ells el superior. Podria fugir o enfrontar-se a l’agressió soferta, però és un home de forts principis, que considera que la convivència multicultural és possible i que es resisteix a abandonar la seva terra. No pensen igual els seus fills, els quals reaccionen de diferent manera i arriben a considerar-lo com un home feble i covard.

El microunivers creat al voltant de l’ocupació de la casa serveix al director per treure a la llum la humanitat que resta sepultada rera qualsevol enfrontament bèl·lic. La càmera nerviosa es converteix en un ull que observa els inquilins, que descobreix les seves pors i les seves ires, els seus desigs i les seves esperances, i també el seu delit de pau... fins a adonar-se de la manca de sentit que hi ha en el conflicte armat. Es tracta de sentiments que afloren no sols en els palestins maltractats, sinó també en els soldats jueus: ells senten la por als atacs terroristes, desitgen tornar a casa amb la seva família o opten per no delatar la filla que ha infringit les normes pujant al pis de dalt. Aquesta noia defensora de la resistència activa ha agafat el costum d’amagar-se dins un armari i espiar-los; pels seus ulls, la càmera observa per una escletxa una realitat humana en l’enemic, i aprenent a mirar, s’humanitza ella també.

Aquest és el missatge positiu que Constanzo transmet amb èxit, gràcies a unes magnífiques interpretacions plenes de naturalitat, i que a Mohamed Bakri li permeté de guanyar el premi al millor actor en el Festival de Locarno. El realisme buscat el troba també gràcies a la càmera en mà que segueix els personatges per la casa o que es converteix en subjectiva quan mira a través del seus ulls, no dubtant en introduir talls bruscs o en descuidar la composició dels plans. Opta per una fotografia granulada, i quan arriba la nit, per introduir imatges digitals per donar versemblança al moment. Una música contemporània completa una labor de producció artística força acurada i molt coherent.

L’ambient claustrofòbic, la tensió generada pels atacs armats, el suspens davant el desenllaç d’una mina preparada o la por alimentada per la incertesa envers el futur queden perfectament registrats per la càmera de Constanzo, la qual abunda en primers plans per tal de mostrar les diferents actituds en front la violència, o el retrobament del fill amb el pare, a qui manifesta començar a comprendre al final del film: aquesta escena deixa oberta una porta a l’esperança i al sentit comú, del qual es convida a l’espectador a participar.

Pel·lícula neutral en el conflicte, que aposta per l’home i el diàleg, exemple de cinema constructiu posat al servei d’un ideal, també lliçó d’intel·ligència per als polítics i els qui no aprenen de la Història, que no fa sinó repetir-se, i acaben per convertir-se en els majors babaus de la terra, tal i com apunta la cançó amb la qual es clou el film.