El japonès Yōji Yamada aconsegueix amb aquesta pel·lícula una obra mestra, comparable quant a temàtica, estil i qualitat cinematogràfica a les del mateix Akira Kurosawa. Ressuscita la figura del samurai per parlar de les virtuts que encarna, de la seva lleialtat, abnegació i esperit de servei. Participa del mateix aire contemplatiu, de l’equilibrada composició del seus plànols, de l’expressiu ús de la fotografia i un depurat estil narratiu. Tot açò, afegit a una sòbria direcció d’actors la qual defuig l’artifici, permet assolir una ambientació d’època que es converteix també en reflex d’una altra atmosfera interior.

Després de la mort de la seva dona, Seibei s’aboca en la cura dels seus dos fills petits, mentre continua treballant de comptable en uns magatzems. Abandonat l’ofici de samurai, es veurà obligat a tornar a desembeinar la katana per tal de salvar l’honor de Tomoe, un amor de joventut que acaba de divorciar-se, i per l’obediència que li imposen els caps del seu clan. Entre la seva vida privada i les seves obligacions, entre renúncies i combats, el Japó feudal del segle XIX deixa pas al modern, alhora que el seu humanisme malda per no extingir-se en un món que no s’atura i tot ho atropella.

El resultat és una pel·lícula de samurais de to crepuscular, en la qual el seu protagonista encarna un personatge d’una altra època, amb un codi de conducta que estranya a tothom. Igual que el Tom Doniphon de John Ford a EL HOMBRE QUE MATÓ A LIBERTY VALANCE (1962), Seibei enterra, en la batalla final, el samurai i el món de la violència que l’envolta; però també és un personatge que mira amb nostàlgia un passat en el qual l’honor i la fidelitat, el sacrifici i l’heroisme, la generositat i la fortalesa eren moneda de canvi comuna. Com en qualsevol western o film de samurais clàssic, Yamada es serveix d’arquetipus per reflexionar sobre el moment present, i resaltar un modus de viure que s’ha diluït perdent-se la jerarquia de les coses i el goig del natural.

Juntament a la història del samurai s’obre també una sub-trama romàntica, on el matrimoni pactat i sotmès a la pertinença a una classe social conviuen amb les inclinacions naturals reprimides i amb les dificultats per que el vertader amor es porti a terme. Amb exquisida tendresa i delicadesa, les imatges de Yamada són farcides d’un intimisme pregon i ple de respecte. La parquedat dels diàlegs, les mirades i els silencis transmeten un profund sentiment entre Seibei i Tomoe, i l’espectador comparteix amb ells la seva elegància i pudor en l’amor, alhora que el seu dolor en el desamor.

És cinema convertit en poesia per veure en pau i serenitat, sense presses, paladejant el seu mesurat tempo narratiu i una posada en escena força acurada en cadascun dels seus detalls. Respectant les convencions del gènere, aporta una interessant reflexió sobre l’home i la societat actual. Cinema com el d’abans, elegant i artístic en la forma, profund i humà en el fons. En definitiva, una obra fora del comú, en la qual els personatges traspassen la història i arriben a l’espectador per sobre de cultures i temps concrets.