Tim Burton torna al regne de l’animació. Ho fa amb la vista posada en la pel·lícula que va dissenyar i va escriure fa onze anys, PESADILLA ANTES DE NAVIDAD (1993), de la qual hereta l’estil d’animació, la fisonomia dels personatges, l’ús del color i de la música i la col·lisió entre ambientació macabra i divertida relaxació.

Víctor, (que parla amb la veu del ja habitual actor en els films de Burton, Johnny Depp; es més, els trets del personatges estan inspirats en el mateix Depp) és un noi els pares del qual són uns ambiciosos pescadors, li han planejat un matrimoni amb Victoria (veu original d’Emily Watson), filla d’uns aristòcrates. El que només sembla ser una simple aliança de conveniència entre dues classes pensada per treure el màxim rendiment econòmic per les dues bandes, es converteix en una història d’amor: Víctor i Victòria s’enamoren a primer cop d’ull contra tot pronòstic. Víctor, però, és humiliat pel pastor del poble (veu de Christopher Lee) que li diu que se’n vagi a casa fins que no s’hagi après tots els vots necessaris. El passeig nocturn de l’abatut Víctor acaba en un bosc sinistre en una de les millors seqüències de la pel·lícula. El jove assaja una i altra vegada els vots, practica els gestos i col·loca l’anell del casament en una retorçuda rama d’un arbre simulant l’últim acte de la cerimònia. La rama, llavors, es converteix en la mà d’Emily (veu d’Helena Bonham Carter), la núvia cadàver, d’aspecte i cabell blavós, l’ull de la qual li cau constantment fent així sortir un graciós cuc descompost que ens fa recordar en el relat «La xafardera» del llibre de Burton.

La pel·lícula corealitzada per Mike Johnson, és narrada entre el món dels morts i els dels vius, ben diferenciats cromàticament. El primer, el dels esquelets d’ultratomba i dels divertits cadàvers encara en descomposició, és en un color amb efectes lluminosos (zones molt marcades amb un sol to). El segon, el dels burgesos, els aristòcrates i dels religiosos avars, dóna la sensació de ser en un blanc i negre espolsat d’insignificants grans de color. L’efecte és molt simple però eficaç. Ni en el territori dels vius desapareix del tot el color, ni en el terreny dels morts hi ha una exaltació colorista innecessària, subratllant que malgrat les seves bones intencions entre qui ja no té res a perdre, els morts, morts estan, tot i que les seves ombres es banyen en el delicat color violeta del cel que contemplen en la distància.

La nòvia cadàver és un musical amb certs aires de Bertold Brecht i Kurt Weill en algun dels seus números cantats, sempre amb el segell distintiu de Danny Elfman en les melodies i arranjaments, que donen a la banda sonora un ritme que és a mig camí entre l’opereta i el jazz canalla.

Una pel·lícula que no només és un preciós poema sinó també una insòlita reivindicació de la Mort com una versió corregida, augmentada, millorada i festiva d’una realitat blanquinegra. Potser tenen raó els que opinen que poc afegeix des de PESADILLA ANTES DE NAVIDAD (1993) però el que és definitivament clar és que confirmam que l’univers de Burton, amb les seves llunes impossibles, personatges prims amb ulls com plats de porcellana i les seves papallones de llum, segueix conservant intacta la seva capacitat poètica. Pocs com aquest extraordinari director saben investigar la bellesa del sinistre i llavors convertir l’univers quotidià en un lloc tan commovedor com màgic, un somni que per fi s’ha fet realitat.