Joventuts Musicals de Ciutadella
AMB EL SUPORT DE
Ajuntament de Ciutadella de Menorca
Consell Insular de Menorca
Govern de les Illes Balears
Obra social “Sa Nostra”
Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música

Paradise Now

PosterPaís:Palestina, França (2005)
Durada:90 minuts
Direcció:Hany Abu-Assad
Guió:Hany Abu-Assad, Bero Beyer
Música:Jina Sumedi
Fotografia:Antoine Héberlé
Intèrprets:Lubna Azabal, Hamza Abu-Aiaash, Kais Nashif, Lotuf Neusser, Ali Suliman, Mohammad Bustami, Ahmad Fares, etc.
Projeccions:Dimecres 15 de març de 2006 a les 20:45
Dijous 16 de març de 2006 a les 20:45
Teatre de Calós

Ressenya

No resulta fàcil articular un discurs, aquí cinematogràfic, sobre un tema polític tan candent i complex com la qüestió palestí-israelí. Més encara quan aquest discurs es planteja en el cru terreny de l’acció terrorista; i encara més si aquestes accions consisteixen en el per molts inexplicable fet de l’autoimmolació, és a dir, dels terroristes suïcides que es fan explotar, talment bombes humanes, enmig de la població civil considerada enemiga. Difícil és, doncs, abordar l’assumpte sense caure ni en la militància directa, a favor d’uns dels dos bàndols enfrontats, ni en l’esquematisme simplista: intentar comprendre uns actes probablement no sols injustificables sinó també incomprensibles per a molts, sense que açò impliqui cap justificació, és una àrdua tasca per a qualsevol; i més difícil és en el cas cinematogràfic, que ha de reunir els aspectes bàsics del conflicte sota unes formes fílmiques, capaces de convertir-se no tant en un informe periodístic o en una reflexió ètica i política, sinó en un film articulat narrativa i dramàticament, amb uns personatges, escenaris, situacions, etc.

En açò s’ha posat el cineasta palestí Hany Abu-Assad a PARADISE NOW (2005), assolint prou mèrits com perquè el seu film es constitueixi tan en un sentit testimoni d’aquestes realitats, com en una ocasió de reflexionar sobre el que s’amaga rera elles. El seguiment dels preparatius i desenvolupament d’una acció suïcida per part de dos militants palestins, impulsats per raons de fe religiosa i patriòtica, però també de venjança personal envers els greuges al poble palestí i, molt concretament, la vindicació de la figura paterna d’un d’ells, executat per col·laboracionista amb els ocupants israelians, assoleix no sols una encertada dimensió documental, sinó que permet la construcció d’uns perfils psicològics força interessants que evolucionen durant el relat.

És clar que aquesta personalització de la història pot atorgar al desenvolupament argumental un particularisme objectivable, en la mesura en la qual es pugui qüestionar la representativitat de personatges i fets narrats; però creiem que Abu-Assad ha sabut defugir amb encert aquest perill, entre altres coses gràcies a la inclusió d’altres personatges, molt especialment de la filla d’un heroi i màrtir de la resistència palestina que es postula com la tercera via envers les posicions més radicals o acomodatícies que s’apunten en l’entorn (a banda de permetre desenvolupar una incipient història amorosa...).

Tot açò condueix a una raonable mostra de cinema genuïnament polític, però afortunadament, sense oblidar ni subordinar els paràmetres cinematogràfics al contingut o missatge del discurs, resolt en bona mesura a favor de la lluita pacífica i la convivència des del reconeixement dels drets de tothom.