Joventuts Musicals de Ciutadella
AMB EL SUPORT DE
Ajuntament de Ciutadella de Menorca
Consell Insular de Menorca
Govern de les Illes Balears
Obra social “Sa Nostra”
Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música

Caché (Escondido)

PosterTítol original:Caché
País:França, Austria (2005)
Durada:117 minuts
Direcció:Michael Haneke
Guió:Michael Haneke
Música:-
Fotografia:Christian Berger
Intèrprets:Daniel Auteuil, Juliette Binoche, Maurice Bénichou, Annie Girardot, Bernard Le Coq, Walid Afkir, etc.
Projeccions:Dimecres 29 de març de 2006 a les 20:45
Dijous 30 de març de 2006 a les 20:45
Teatre de Calós

Ressenya

Caché és el darrer film de Haneke, un dels autors més celebrats del cinema europeu contemporani. Però per què Caché? Per què referir-se, ja des de l’inici, a quelcom que resta ocult, que es resisteix a sortir a la llum? En realitat aquest és el tema central de tota l’obra de Haneke: la civilització com una disfressa de cortesia rera la qual s’amaguen infinites barbaritats quotidianes. I que acostumen a revelar-se mitjançant les paradoxes de la imatge, tan prest com a epifanies de la realitat com a convencions perverses fabricades pel poder. Per açò l’ús de diferents formats audiovisuals en treballs com Benny´s video o Funny games. Per açò també la seva tendència als temps fragmentats, en maliciosa al·lusió a les diferents fractures que travessen el fet polític, social o familiar a la nostra vida quotidiana: vegi’s a aquest respecte 71 fragmentos para una cronologia o Código desconocido. A Caché conflueixen admirablement aquest dos aspectes. Per una banda, els vídeos que rep el protagonista (Daniel Auteil, excel·lent), reconegut intel·lectual de París, converteixen en quelcom estrany i terrorífic les imatges que l’acompanyen diàriament: l’obliguen a ser conscient que algú l’observa, que és sota sospita, que potser té alguna cosa que amagar. Per altra, aquesta alguna cosa és el buit sobre el qual ha construït la seva vida, les mentides que sotgen el seu passat i el del seu país.

Sigui com sigui, Haneke teixeix aquesta teranyina amb minuciositat implacable. La primera imatge de la pel·lícula, que sembla un pla de situació centrat en la casa d’Auteil i la seva família, forma part en realitat d’un dels vídeos que el personatge rep de tant en tant. Una imatge que pot rebobinar-se, aturar-se, manipular-se. És a dir, el mateix que ha fet Auteil amb alguns fets obscurs del seu passat que tenen a veure amb el racisme i el feixisme encoberts rera la façana de la democràcia burgesa. I si Funny games adoptava les formes del videojoc i Código desconocido es construïa sobre l’arquitectura del relat creuats, Caché opta per les convencions del thriller per desconstruïr-les amb dedicació obsessiva. Per a Haneke, els gèneres i els formats són només eines de reconeixement amb la finalitat que l’espectador abandoni la seva condició de tal i participi activament en el procés d’elaboració de la pel·lícula, de la mateixa manera que els personatges són titelles d’un inquietant teatre de l’absurd quotidià. Per açò Caché, en realitat, no té final, doncs, com les cintes de vídeo, pot rebobinar-se fins l’infinit.