En el darrer Festival de Cannes, i també en la Seminci dels 50 anys, Lars von Trier presentà la segona pel·lícula de l’anomenada triologia USA, terra d’oportunitats. Com sempre, arribava disposat a no deixar indiferent a ningú, a provocar la polèmica necessària i a posar en tela de judici principis inqüestionats en el panorama mundial. Però, aquest cop no ha deixat gaire lloc per a la sorpresa, ja que Manderlay és una continuació stricto sensu de Dogville, tant pel que fa a la història i a l’estètica, com a la contundent i mordaç crítica cap a la política internacional dels Estats Units. El fundador de Dogma 95 torna aquí a servir-se d’una Grace ingènua i benintencionada per arremetre contra un país al qual considera esclavista en la seva essència: la seva intenció és desemmascarar les múltiples cares que l’esclavisme ha adoptat, unes vegades sota les convencionals de les plantacions de cotó, i altres de manera més sofisticada amb contractes i formulacions jurídiques vexatòries i segregacionistes.

Pare i filla han abandonat Dogville per dirigir-se cap al sud, escoltats per la banda de gàngsters que els protegeix. Una parada de tràmit en una plantació d’Alabama es converteix en fonda permanent per la bondadosa Grace, que llavors es compadeix d’una dona negra qui li suplica que intercedeixi per un home que és a punt de ser assotat. L’esclavisme és una realitat a Maderlay, tot i que ja fa 70 anys que ha estat abolit, ja que el poble és regit sota la Llei de Mam, dona autoritària que té els negres sota rígides lleis opressores. La mort de la senyora Mam suposarà en la jove intrusa l’obligació moral d’ajudar els negres orfes, d’educar-los en la llibertat i democràcia, àrdua tasca per a la qual ni uns ni els altres semblen preparats: prest la necessitat de viure amb certeses i la tendència humana a l’abús exigiran l’ús de la força en una jove comunitat que acabarà anhelant els temps de captivitat.

Cinematogràficament, el film no es desvia gens ni mica de Dogville: decorats abstractes i posada en escena teatral amb un aire brecchtià que convida a la reflexió, jocs de llum generadors d’espais, divisió de la història en capítols amb una pregona presència del narrador, i finalment una prioritat concedida a uns personatges que responen a arquetips antropològics per aquest atroç periple per la Nordamèrica dels anys 30, devastada per la decepció econòmica.