En un poble d’Eslovènia viu Pero (Gregor Bakovic), un home amb una feina peculiar: redacta i recita discursos en els funerals del seu llogaret. Mitjançant els quals, reflexiona sobre la vida i la mort. A Eslovènia és molt habitual que en els funerals hi hagi una persona que, encara que no tengui relació amb el mort, pronunciï discursos. No ens ha d’estranyar que Jan Cvitkovic, pel seu segon llargmetratge, centri la seva mirada cap a la mort, ja que Eslovènia és el novè país del món amb més víctimes en quant a índex de suïcidis. “La vida i la mort formen part d’un tot. Una vegada que ens adonem d’això, no ens plantegem el problema de separar-les, perquè estan unides.” Diu el director del film.

La primera hora de Defosaenfosa no decebrà els aficionats de l’humor balcànic, fruit d’una mescla, vegades de resultats equilibrats, d’excentricitat i costumisme. És inevitable que el model de Kusturica ens passi pel cap en gaudir de les trifulgues de dos simpàtics somniadors d’una petita ciutat eslava on la recerca de l’amor està trufada d’anècdotes quotidianes que construeixen un microunivers que sembla regit per les seves pròpies regles. També podríem citar a Berlanga, perquè Cvitkovic és tan astut i minuciós com el cineasta espanyol a l’hora d’estructurar el seu retrat coral, sempre atent al més mínim gest del més secundari del seus personatges.

Però un fet terrible succeeix, un fet que sembla extret d’una altra pel·lícula, i llavors Desfosaenfosa es converteix en el seu revers, en la tragèdia que contesta com una autèntica bufetada a la comèdia mundana que es prea de ser-ho. I aquí trobam el taló d’Aquiles del film, el seu punt dèbil, en la insòlita brusquedat del canvi de to, l’espectador s’ha d’aclimatar al nou argument presentat en negatiu. Potser Cvitkovic ha virat cap a la radicalitat dramàtica perquè volia acabar el seu desigual però estimulant film amb un pla fix espectacular. Preciós i esgarrifós punt i final per una faula que t’ofereix la mà amablement per acte seguit retirar-te la salutació.