The Soul of a Man és en la línia dels altres documentals musicals de Wim Wenders: Willie Nelson at the teathre (1998) i Buenavista Social Club (1999). Però en aquest cas no es tracta d’un projecte personal del cineasta alemany, sinó de la seva participació en una sèrie ideada per Martin Scorsese, encara que la música capturada (el blues primigeni i llegendari de tres figures emblemàtiques del gènere, Skip James, Blins Willie Jonhson i J.B. Lenoir) i l’estil del film sí són molt personals, molt característics, amb dues peculiaritats. La primera és que Wenders s’implica molt menys en primera persona que en la majoria dels documentals que ha filmat, ja siguin centrats en els músics del son cubà, en la figura de Nicholas Ray (Relámpago sobre agua, 1980), en el Japó de Yasujiro Ozu (Tokio-Ga, 1985), o en el dissenyador de moda Yohji Yamamoto (Carnet de notes sur vetements et villes, 1989). La segona és que la quasi total absència de material visual original, sobretot en el cas de Blind Willie Johnson, l’obliga a representar i escenificar tot allò què la història ha deixat escrit, especialment l’enregistrament de les seves primeres cançons.

La pel·lícula esdevé així en una mixtura força ben resolta entre una ficció històrica , la interrelació d’aquesta amb les imatges d’arxiu que es conserven i l’afegit d’un seguit d’actuacions enregistrades en l’actualitat. En aquests fragments que vehiculen el present amb el passat a manera d’homenatge i indagació sonora, diferents músics, la majoria amics del director (Lou Reed, Nick Cave, Lucinda Williams, Los Lobos, Beck, Marc Ribot, Vernon Reid, The Jon Spencer Blues Explotaiton, cassandra Wilson entre d’altres) reinterpreten alguns dels clàssics pretèrits enregistraments dels quals sí són evocades en la pista sonora amb el seu llunyà, reconegut crepitar del vinil: netejar els enregistraments originals no hauria tingut, en aquest cas, cap sentit. Aquesta mescla de recreació i document és, per altra banda, un dels signes distintius de la sèrie, que combina l’arxiu històric amb les actuacions gravades per els films. Encara que cada director opti per donar-li un sentit i tractament diferent a la combinació de materials.

The Soul of a Man és un dels set capítols de què consta The Blues, la sèrie sobre la història de la música blues i totes les seves derivacions i gèneres col.laterals- rythm’n blues, jazz, soul, rock’nroll, gospel- que Martin Scorsese posà en marxa l’any 2002.

Wenders concreta en el seu episodi la singladura dels primers bluesmen negres que van poder enregistrar les seves cançons, per molt que açò no el farà més rics econòmicament parlant, ni, per suposat, els reportés cap milloria en la seva condició social i racial. El director de Paris-Texas torna a la música negra americana tot el que aquesta li ha donat a ell. The Soul of a Man, títol pres de la, si no millor, sí la més representativa de les cançons del cec Blin Willie Johnson, és una pel•lícula que sap ser didàctica i passional . Tradueix l’estat d’admiració amb el qual Wenders començà el projecte. Però aquesta admiració no li fa perdre la perspectiva. Quan el director reconstrueix les actuacions enmig del carrer del bluesman cec o escenifica en un acurat blanc i negre el primer enregistrament fet per Skip James en 1931, el resultat és una límpida successió de plans en els qual Wenders no dissimula la seva admiració per aquells homes i per aquelles notes musicals. D’aquí emana la bellesa d’una cinta que honora el títol escollit, car adés d’informar el neòfit i documentar a l’iniciat, The Soul of aMan malda intensament per plasmar en imatges l’ànima d’aquells artistes que , com ara Billie Holliday o Charlie Parker, hagueren que fer del dolor, estil, i de la injustícia, art.