A Match Point Woody Allen es concentra en un número limitat de personatges; tal cosa aproxima més la pel·lícula a una peça de càmera que no a una crònica social de més gran amplada, tal com ja ha fet sovint darrerament. Quatre personatges essencials i un parell o tres més de complementaris centren tota l’atenció del director, la qual cosa redunda en el caràcter teatralitzant del film, més enllà de la innegable elegància formal que caracteritza el treball del cineasta. El personatge central, Chris Wilton (eficaçment encarnat per Jonathan Rhys Meyer), representa un exjugador professional de tennis d’origen irlandès (detall significatiu quant als seus orígens i adscripció de classe, atès que som davant un film ambientat a Londres), el qual abandona la seva prometedora carrera per sobreviure donant lliçons de tennis en un elegant club londinenc a la recerca dels contactes que en aquest lloc li puguin sorgir a favor del seu anhelat ascens social. I efectivament li sorgeixen en la persona de Chloe Hewett (Emily Mortimer), una jove rica i encantadora qui li obrirà les portes de la seva família, i a través d’ella, del món dels negocis i les altes finances. L’inconvenient, sempre n’hi ha d’haver algun , apareix sota la forma d’una pertorbadora nordamericana aspirant a actriu, Nola Rice (enlluernadora Scarlet Johansson), primer núvia de Tom, germà de Chloe, i finalment amant de Chris després de la ruptura amb aquell. Per a Chris, Nola significa l’autèntic objecte de desig passional, mentre Chloe representa la satisfacció de l’ascens social; però aquest desigs esdevenen incompatibles i desembocaran en fatal desenllaç criminal.

En el sentit argumental no podem dir que Match Point sigui un film sorprenent o innovador, ans al contrari. Llavors, el seu incontestable interès deriva d’altres qüestions, per exemple la construcció del mecanisme narratiu o les interrelacions que puguin establir-se amb precedents en l’obra d’Allen. Aquesta mena de London Mistery Murder, parafrasejant el Manhattan Murder Mystery rodat ja fa dotze anys, apareix ara conjugat en una clau força més dramàtica que no pas còmica, tot i que l’habilitat d’Allen en la posada en escena, la brillantor dels diàlegs o la precisa tasca de casting, alleugereix la dimensió dramàtica i introdueix prou elements d’humor com per no trair la tradició del cineasta com a comediògraf, sense perdre per açò la seva condició de conte moral que tants cops ha acompanyat els millors films del director. La densitat de l’argument, que en el contrast amb la lleugeresa fílmica inherent els treballs d’Allen ofereix un dels gran al·licients de Match Point, ens situa més arran de films com ara Delitos y faltas, amb la seva reflexió sobre la culpa i el càstig, que d’altres treballs més propers a la comèdia tradicional.

Tot açò fa de Match Point un film interessant, brillant, encara que la trama se’ns ofereix d’una manera una mica mecànica, com inherent al desenvolupament d’una tesi i en la qual els personatges no actuen en llibertat sinó en funció d’un disseny preestablert massa evident. Encara que, naturalment açò no rebaixa l’habitual plaer que ofereix cada nou film de Woody Allen, més enllà del seu divers valor intrínsec, i que un cop més retrobem a Match Point.