Sembla inevitable parlar de Fernando Colomo sense caure en la referència , en algun moment, de la tan pregonada “comèdia madrilenya”. Més ara, quan després de quasi 10 anys de voluntari exili en altres coordenades espai-temporals (primera aturada, las postguerra de “Los años bárbaros”; segona, Cuba en "El cuarteto de la Habana"; tercera i última, Les Alpujarras dels anys 20 en “ Al sur de Granada”) torni a guaitar al Madrid actual. Sembla inevitable també que qualsevol mirada urbana dels nostres dies incorpori l’element ja quotidià de la immigració, juntament amb una altra paraula cada cop més utilitzada, la interculturalitat. Així doncs, ha rodat El próximo Oriente quasi completament a Lavapiés, un dels barris de la capital on aquesta realitat és més que palpable, i al qual converteix en el vertader protagonista de la pel·lícula.

És allà, al voltant de la plaça amb el mateix nom i d’uns costeruts carrers bigarrats de comerços i restaurants de les més variades nacionalitats on situa dos germans molt diferents, Caín, farcit de bons sentiments, i Abel, el seu contrari, díscol i seductor, el qual ha deixat embarassada la seva veïna Ashia, membre d’una família de Bangladesh, per la qual Caín és secretament atret. A partir d’aquest senzill punt de partida, Colomo construeix un guió que desplega els ressorts precisos per fer funcionar un embolic amb maneres de triangle amorós, aquest transcorre de forma previsible, sense gaires sobresalts, incorporant moments improbables i divertits, i com a teló de fons plasma un variat fresc de races i cultures.

Un dels aspectes més aconseguits de la cinta és la frescor d’unes imatges que capten la vida i color d’aquest barri. El rodatge en exteriors va transcorre directament, sense figurants, foren els mateixos veïns qui passegen per la pantalla, i càmera en mà, allunyat d’interiors d’estudi per aprofitar pisos i localitzacions, transmetent així la idiosincràsia de la zona. El bon quefer del director imprimeix un ritme àgil, evitant els temps morts i enllaçant amb deseiximent i desimboltura les seqüències.

Una altra basa important és l’aposta per un repartiment de cares no gaires conegudes però bregats a bastament en teatre i televisió, amb uns excel·lents resultats. Javier Cifrán aborda amb gràcia un paper que aguanta quasi tot el pes de la història, igual que Nur Al Levi, segona gran revelació. A açò cal afegir-hi un elenc més que versemblant, alguns d’ells intèrprets anglosaxons, que composen la família de Bangladesh. I per cert, Nur Al Levi s’encarrega, a més, de cantar alguns temes de l’arrauxada alhora que ajustada banda sonora.

Al llarg del metratge es percep com la integració de Caín amb la família d’Ashia i la seva iniciació a l’Islam, el xoc i adaptació de costums, és la part on Colomo se sent més a gust i assoleix els millors moments. Aquest hàbil cineasta, el qual no debades porta més de 25 anys dirigint i exercint una intensa tasca com a productor, malda per traslladar al nostre cinema situacions peculiars que fins ara havíem vist plasmades sovint en el cinema britànic, com en l’estupenda Oriente es oriente de Damien O’Donell, fugint de qualsevol discurs, mitjançant uns diàlegs que plantegen amb naturalitat realitats assumides.