El llistó era molt alt, el director de curts Daniel Sánchez Arévalo és el creador d’algunes obres mestres del gènere curt: ¡Gol! i Exprés són genialitats comprimides; Profilaxis és brillant i Física II és el talentós preàmbul d'aquest drama en el qual, igual que per al seu protagonista, hi ha un bot de categoria per al seu director, que afronta un film complex i madur, d’un costumisme estrany i sòlid, que mai no es perd per les branques. És el pas de l'adolescència a la joventut d’un noi responsable que ha fet front a l'adversitat i ha deixat de banda la seva vida per suplir les absències: la seva mare morta, el seu pare, malalt a la porteria que ara ocupa ell, el seu germà a la presó, la seva núvia d’Erasmus...

De mica en mica el que era normal per a Jorge (sensacional Quim Gutiérrez, el primer David de la sèrie catalana El cor de la ciutat) es va convertint en una llosa. Al llarg del metratge veurem com l'amor o la amistat sense anar més lluny, són relacions força menys definides, més obertes del que ens tenia acostumat bona part del cinema espanyol; també les relacions filials, la identitat sexual o la delinqüència són expressades d’una manera diferent a com les havíem vist abans en films de Jaime Chávarri, Fernando Trueba o Eloy de la Iglesia. A més, la seqüenciació és de talls secs i uns ritmes més emocionals que no narratius. El muntatge, bastant transparent malgrat l'acumulació de subtrames, i la música, d'una misteriosa plasticitat, ajuden a descobrir una nova manera de mirar des de darrera la càmera.

Azuloscurocasinegro sap desplegar un paisatge humà nou, sense el llast dels arquetipus ni l'ofegament dels llocs comuns. Daniel Sánchez Arévalo acaba d'aprendre que "el cinema és l'art de la renúncia", com li va dir Juan Carlos Gómez, el seu director de fotografia. Així i tot, ha estat capaç de mantenir un estil i unes inquietuds personals. El resultat és estimulant, el debut d'algú a qui, ho diu el lloc comú però com a tal és ben cert, haurem de seguir de ben a prop.