Una espurna aparentment banal és capaç d'incendiar una vida. I aquesta vida en flames s'escamparà fins un altre seguit d'existències que, d'questa manera, per culpa d'una fatalitat, d’un sacsejada del destí, d'una impertinència de la voluntat a penes reflexionada, restaran unides de forma inclement. Amb la base posada en aquesta idea, el debutant Jorge Sánchez Cabezudo ha composat La noche de los girasoles, un dels millors guions del cinema espanyol dels darrers anys. I l'ha dirigit amb una mescla de ràbia i pulcritud poc comuna. Cabezudo ens parla de la insolència del destí, però no sols d'açò. En un treballadíssim guió, reflexiona sobre el xoc entre camp i ciutat, sobre la corrupció moral i econòmica més bàsica; sobre l'amor alimentat únicament per la por a la solitud; sobre el tedi que gangrena els pobles; sobre l'odi ancestral entre veïns nascuts rera un d’aquestes espires.

En la línia d'alguns dels gran films dels setanta, aguerrits, apassionats i apassionants, La noche de los girasoles, explota com el Dustin Hofmann de Perros de paja (Sam Peckinpah, 1971), atrapat entre el seu tarannà confiat i el salvatgisme que l'envolta. Una topada, el de l’aparent civilitzat qui traspassa la línia en front de la ferositat dels seus competidors, en el que també coincideix en diversos punts amb Deliverance (John Boorman, 1972), entre d’ells la violació i la venjança. En un to de thiller de tall social, el film és un magnífica fiblada, d’una violència tan seca com inesperada, interpretat amb la convicció de les gran obres. Destaca en el repartiment un superb Carmelo Gómez, el més conegut dels actors, de la resta, tot i que poc coneguts amb una dilatada experiència podem citar Manuel Morón, Celso Bugallo, Cesareo Estebánez i una memorable actuació del veterà Walter Vidarte.