Palma d'Or a Cannes 2006, incardinada en la trajectòria anterior de Ken Loach (el tractament de la història no és gaire diferent al de Tierra y libertad, per exemple; i la seva reflexió sobre les revolucions traïdes és el mateix), El viento que agita la cebada, preciós títol agafat d’una cançó popular, és una pel·lícula que, durant la seva primera hora i mitja, sembla estar parlant d’una cosa per , de cop i volta, desembocar en una altra. Concretament en la pèrdua dels somnis d’un revolucionari irlandès, Damien (el brillant Cillian Murphy) per qui la independència del seu país, decididament, no quadra amb les fredes dades de la realitat.

Sense estalviar a l'espectador cap malifeta (el film ha estat durament criticat per alguns sectors de l'opinió anglesa), el que veiem és com, en l'Irlanda del 1920, es complia la lògica revolucionària de l'espiral acció-repressió: els anglesos reprimeixen els irlandesos, aquests s'organitzen i ataquen els que consideren ocupants del seu país, i així fins a la lluita final.

En aquesta primera part, veiem la conversió del metge Damien d'un professional a punt d'anar-se'n a Anglaterra en un home d'acció, nacionalista i revolucionari. Centrada en un poble petit, en el qual tothom es coneix, per bé i per mal, la pel·lícula és la perfecta explicació, del que ocorre quan s'agafa el camí de la violència per assolir un objectiu polític. Però Loach no critica la violència ( és més, aquesta li sembla lícita envers la brutalitat de l'ocupant; i aquesta lectura és la que molesta, perquè sembla estar legitimant aquest ahir en l'avui dia d'Irlanda), sinó que es limita a posar-la en acció i deixar que sigui l'espectador qui prengui nota de les seves ensenyances.

Però és justament en el part final, quan es mostren les desavinences tràgiques en les files del triomfant nacionalisme, quan vertaderament Loach ensenya les seves cartes: en el bíblic enfrontament dels dos germans abans camarades d’armes, ara enemics, s'expressa una revolució que no va ser, la de classe; i aquí el director és inexcusablement al costat del seu protagonista. Agradarà més o menys, però el cert és que resulta perfectament coherent amb la trajectòria anterior del director britànic; i el seu final descarnat i terrible deixa un pòsit d'amargor que té el mateix olor que la tomba de tots els somnis.