Ha dirigit alguns episodis de sèries tan populars com Los Soprano o Seis metros bajo tierra, però bastà una sola pel·lícula, Cosas que diría con solo mirarla (2000), per fer d'ell un cineasta a seguir. Aquell film convertí Rodrigo García (Bogotà), 1959), fill de Gabriel García Márquez, no sols en una celebritat per mor dels festivals, sinó també en un cineasta molt del seu temps: sensible al retrat proper i intimista, coneixedor, com alguns dels gran directors masculins del passat, de l'univers femení, al qual guaità amb delicadesa i sense apriorismes.

Ve a tomb parlar d'aquella cinta, perquè aquesta d'ara, la tercera de la seva filmografia, esdevé una amplificació, des de tots els punts de vista, de la primera. És també una reflexió més que sobre el món de les dones, de les dones del món: els conflictes tenen a veure tant amb la seva situació en els Estats Units d'avui mateix, com amb vells traumes que alguns personatges arrosseguen de la seva relació amb els homes, però també amb dones. Com si mirés de recrear tota la realitat a partir d'un grapat de protagonistes, la pel·lícula acaba erigint-se en un immens retrat col·lectiu, realitzat amb cura i defugint, alhora, de la infausta mania de proposar models. Perquè som davant personatges que van molt més enllà del que són aïlladament, però també cisellats perquè no ens oblidem que, per damunt de tot, són personatges: amb entitat, amb psicologia, amb traumes, amb deutes...

Així, Nueve vidas acaba mostrant tant la mare com la filla, la supervivent com la suïcida, tant la vida com la mort. És esgarrifosament comú allò que proposa; i tanmateix, sols el pla final, brillant i punyent, acaba soldant una reflexió que ho abraça tot. Pel mig, un guió, igualment gentilesa del mateix director, intel·ligent, que sembla contar casos aïllats, però que en algun moment s'incardinen uns amb els altres, seguint un model ja clàssic des de Short cuts de Robert Altman, encara que aquí el punt de vista es veu més humà, més solidari amb les seves criatures; en resum, més compartible. És un film auster i minuciós, sensible i esplèndidament lliure; una segura recomanació per interessats en la realitat d'aquí i ara... una recomanació per estrictes contemporanis.