When the Leeves broke: A Requiem in four acts (2006), la sèrie de televisió que realitzà Spike Lee a partir del succeït a Nova Orleans quan fou assotada per l'huracà Katrina l'any passat, té un aire d'urgència del qual, sens dubte, no té Una verdad incómoda. Mentre que en la primera se centra l'atenció en les eloqüents imatges de cossos surant en l'aigua, en la desaparició de centenars de famílies desfetes de sobte, en barris sencers sota la llei del pillatge i de l'aigua estancada, en gent que ho va perdre tot o en la sospita que els negres sempre solen ser els pàries de la història americana; en la segona, l'atenció es dirigeix cap a Al Gore ( segons ell mateix, el exfutur president dels Estats Units) sobre un escenari que ofereix dades fefaents sobre les terribles conseqüències que podem sofrir a curt termini si no frenam l’emissió de gasos contaminants, abans que els danys causats per l'efecte hivernacle siguin irreversibles.

La metodologia utilitzada en ambdós casos és bastant diferent. Si Spike Lee opta per presentar testimonis personals, Al Gore prefereix apel·lar al sentit comú, basant-se en tot moment en els seus coneixements científics sobre el tema que aborda. Spike Lee es conforma amb el que la gent pugui aportar a les imatges, sense afegir-hi res a part del que ells mateixos diuen; i Al Gore fa ús d'un desplegament multimèdia, mesclant música, diapositives, mapes, gràfics, focus de llum i tota classe de recursos per no semblar en cap moment avorrit i de pas convertir-se en l’individu intel·ligent, divertit i carismàtic que no va ser durant la campanya electoral. Entre els dos s'aixequen les diferències que separen el cinema testimonial del cinema didàctic. Podria dir-se que, tanmateix, un i altre estan expressant una actitud bastant similar, encara que de distinta naturalesa cinematogràfica i intel·lectual. Als dos els mou un enemic comú: George W.Busch; però cap dels dos cau en la postura de Michael Moore, a qui tan li agrada contrastar-se amb el president dels EEUU. Tampoc no cauen en la demagògia o en la grandiloqüència, encara que Al Gore vengui un discurs que porta presentant des de fa sis anys com la pitjor història de terror de la qual un pot tenir notícia.i ha hagut qui ha acusat tan Spike Lee com Al Gore de partidistes pels seus films. No hi ha dubte que, en el fons, un i altre qüestionen l’actual govern del seu país. A Spike Lee ja se l'ha acusat abans d'agitador o racista; i a Al Gore primer el depreciaren per falta de carisma i després se'n burlaren per perdedor, fins que ha tornat amb la seva lliçó magistral sobre l'efecte hivernacle, causat en gran mesura per països, com els Estats Units, els quals no respecten el protocol de Kyoto. El cert és que ambdós són conscients que a aquestes alçades ja no fa falta parodiar George W. Busch ( a diferència del que fer en el seu dia Michael Moore), potser perquè les conseqüències de moltes de les seves negligències i prevaricacions no tenen gràcia en absolut, i potser també perquè ara la guerra contra el terrorisme comença ser més terrorífica que el terrorisme mateix i perquè comencem a adonar-nos que hi ha molts problemes que no podem descuidar.