Lo que sé de Lola, és el primer llarg del reputat curtmetrista i documentalista Javier Rebollo. Som davant una pel·lícula ambiciosa, en la mesura que Rebollo malda per construir un univers personal registrat a través d'una posada en escena tot menys rutinària, encara que precisament estigui al servei d'una història i d'uns personatges anodins. Atesa la penúria de riscos que acostuma a acompanyar a tants debutants en el cinema espanyol (per no dir res dels establerts...) sempre és d'agrair la neta voluntat d'estil, les ganes de definir una personalitat estilística, la gosadia de fer un film de cambra, amb molts pocs personatges que demostra Rebollo.

Igual que en alguns films de Haneke (El video de Benny, Caché), i amb un estil de realització semblant, Rebolla dóna corda al seu voyeurisme amb la minimalista història del malaltís seguiment a la seva veïna d'un home que no és mut però quasi no parla. Mitjançant plans fixos, enquadraments ultraortodoxos i amb un escrupulós control del punt de vista, l’autor ens parla, com en un documental d'animals ( a través d'una veu asèptica que inclòs a vegades s'avança a l'acció del protagonista), de quelcom semblant a la fauna humana, aquella que passeja la seva trista figura pel metro o el ranci bar de la cantonada, i que es calenta amb barates estufes elèctriques mentre menja en una gèlida cuina de rajoles brutes.