Pinzellada rera pinzellada el coreà Kim Ki-duk va creant amb cada pel·lícula un univers propi de poesia i contemplació, on mira en silenci l'ànima dels seus personatges per mostrar-nos el seu desconcert vital vers els misteris de l'amor i d'un destí que imposa la renúncia i el sacrifici. Cinema d'amor i dolor interiors recollits, de manera continguda i esquinçada alhora, dins un preciós envoltori visual tot abordant suggeridores i inquietants històries, amb drames d’enorme força passional que acaben essent amortides i refredades per una posada en escena esteticista i metafòrica.

Després de dos anys de nuviatge, Seh-hee tem que el seu enamorat Ji-woo s'hagi cansat d'ella, i es fixi més en altres noies en les quals trobi la frescor de la novetat. Un amor sense límits i uns zels malaltissos l'empenyen a anar a una clínica de cirurgia estètica, amb l'esperança que un nou rostre permeti tornar-lo a enamorar, com la primera vegada. Un joc arriscat, quan els sentiments són al mig i el temps es converteix en un arma de doble tall, quan la identitat resta oculta i el record es va reduint a unes fotografies tan vertaderes com peremptòries i substituïbles.

La dificultat per estimar i dominar uns afectes canviants, la solitud i els zels com a permanents amenaces en la vida de parella, el temps com a element de maduració o destrucció d'aquest sentiment, i la vida com un etern retorn amb cicles regits per la llei del destí eren aspectes ja presents a Samaritan girl, Hierro 3, Primavera, verano, otoño, invierno... i primavera o El arco. Ara Kim Ki-duk es permet aprofundir en aquest laberint amorós concedint més gran importància al pes antropològic a un personantges a la recerca de la seva identitat: qui som, qui ets tu, a qui vull realment, què és el que busco en tu... són preguntes que es fan en la seva lluita per trascendir les aparençes d'un rostre o d'una màscara que no fan sinó amagar una ànima enamorada o en permanent inquietud. Interrogants envers l'objecte de l'amor i de la realitat que s'amaga rera un rostre o un cos que el temps s'encarregarà de transformar, envers la necessitat de ser un mateix i no disfrazar-se rera els canons ideals i freds que la cultura de la imatge presenta, envers de la vida i la seva maduració en l'adversitat.

Els conceptes del temps com devorador de la vida en el seu perpetu recomençar i del rostre com a careta de la pròpia personalitat són elements clàssics de la tragèdia grega. Però aquí apareixen tamissats amb la sensualitat oriental i el surrealisme modernista, i tot l'efímer i fugaç entren en col·lisió amb el permanent i estable: és un joc de contrastos i tensions en l'interior de l'individu, plàsticament mostrats en arbres centenaris que reben els cops de les joves contrariades en el seu amor o en les sòlides mans de pedra que acullen les successives núvies que acuden a fotografiar-se , a immortalitzar el seu amor, en el Parc de les Escultures. Un món de metàfores sobre la fragilitat amb tasses trencades i trossos de fotografies, amb una elegant i acurada planificació, estudiades localitzacions de la camera, composicions i paratges naturals d'extraordinària bellesa , colors carregats de simbologia, i una música plena de lirisme on els silencis tenen especial significació.

En definitiva, cinema on l'espai i el temps són també protagonistes, amb llocs i situacions repetides que pretenen universalitzar i atorgar sentit quotidià a uns conflicte afectius i existencials portat a l'extrem, allunyats de la realitat amb les seves pròpies formes expressives. Profunditat conceptual, encara que segueix navegant per mars ambigües i sense un nord clar, igual que els seus protagonistes.