|
Patrice Chereau s'apropa en el seu darrer film, Gabrielle, a un relat de Joseph Conrad escrit el 1898 i titulat El regreso. Escriu Conrad, a les notes de presentació que El regreso, malgrat tot el seu desplegament analític, consisteix primordialment en impressions físiques, impressions visuals i sonores, una estació de tren metropolità, carrers, el trot d'un cavall, reflexos en miralls etc..., combinades amb una descripció sublimada d'una envejable residència urbana de classe altra que, estranyament, assoleix d'infondre una sinistre sensació.
Chereau, cineasta que ha sabut combinar els mals físics amb els dolors de l'ànima, El hombre herido, La reina Margot, Intimidad, Su hermano, converteix la història de Conrad en un melodrama que va de l'operístic a l'experimental, de la narració ortodoxa a la desconstrucció del relat cinematogràfic, de l'estilització plàstica al cromatisme cru. És una pel·lícula de contrastos, però terrible, bellament homogènia. Chereau segueix puntillosament l'esperit conradià, encara que modifiqui i divagui després sobre la seva escriptura, com reclama tota adaptació lliure d'un text previ. Les impressions físiques són a l'exterior de la casa on ocorre tot, en aquells plànols una mica ingràvids que tan bé sap filmar el director, però aquest no es deixa emportar sols per les impressions físiques i l'anàlisi que practica a la relació de parella en un context social i històric determinat esdevé demolidor.
El realitzador francès dóna veu, nom i cos al personatge central. És Gabrielle i apareix sota els trets cansats, encara que a estones esperançats d'Isabelle Hupert. En el text de Conrad, la protagonista no té nom; és més una evocació que una realitat tangible. Chereau li atorga una presència física i la llança a una relació ferotge amb l'home que és convençut d'estimar-la i ser correspost, el seu marit, Jean Hervey (Pascal Gregory). Es tracta d'un representant de la burgesia en estat de gràcia (social, econòmic, polític i, encara que no sap que s'equivoca, sentimental).
Chereau planteja diferents solucions estilístiques per a un film que voreja diferents conceptes sense voler decantar-se per cap . El preciosisme de la fotografia d’Eric Gautier i l'intens i a vegades tan omnipresent subratllat musical s'incrusten en la idea que té el director d'un melodrama clàssic, però Chereau utilitza indistintament el blanc i negre per filmar els exteriors i algunes escenes de transició dels interiors, abans i després que exploti l'autèntic conflicte. Hi ha coses a Gabrielle que no es veien des dels millors temps de Godard, com ara el text d'una carta escrita a mà reproduïda en grans caràcters tipogràfics que ocupen tota la pantalla o, en el clímax del drama, la congelació de la imatge perquè apareixi impressionat en enormes lletres, sobre un pla estàtic de l'actor, un pensament que encara no s'ha dit o una frase que s’acaba de pronunciar. Isabelle Hupert juga molt bé el joc de Chereau, propera a l'hieratisme amb el qual va concebre el seu personatge per Michael Hanecke a La pianista. L’actriu és convincentment distant mentre el director cerca l'arravatament si això cal i la pausa quan convé a l’esdevenir dels fets.
|