Som davant un projecte que el seu director, l'alemany Philip Groëning, restà 20 anys per enllestir, deixant molt clar amb això l'abast de la seva paciència. El film segueix la rutina diària en el monestir Grande Chartreuse, on l'ordre del cartoixans resta residint des de fa segles. Encara que no s'empri cap del típics recursos dels documentals informatius (no hi ha entrevistes, ni comentaris, ni cap tipus de material addicional, com ara cançons, gràfics o fotografies), la camara sap proposar sàvies consideracions al voltant de qüestions relacionades amb la llum, el temps, el silenci o el moviment. I a més introdueix una estructura narrativa basada en reiteracions, que ens porta un i altre cop als mateixos personatges: un novici de color que just ha arribat al monestir, un monjo cec i un altre que es dedica a realitzar tota mena de treballs. Així, es desenvolupa alhora una trama temporal i una trama dramàtica. El curiós és que ambdues trames obeeixen al mateix patró, organitzat al voltant de les repeticions, a la modulació entre elements idèntics i als matisos que van sorgint quan els comparem. Del que es tracta és de constatar que no és el mateix saber que algú viu en silenci que compartir part d'aquest silenci, que no és el mateix saber que un lloc és aïllat que sentir aquest aïllament...La imaginació no pot suplir, en aquest cas, certes necessitats físiques que afecten les mateixes imatges, per açò, aquestes acaben sent denses, com si foren carregades de la matèria que volen transmetre. Açò explica que hi hagi qui veu en El gran silencio ressons de la pintura de Georges de la Tour o del cinema de Robert Bresson, dos artistes les obres dels quals podrien ser descrites com profundament materials.

Durant els primers vint minuts del film no se sent una sola paraula, res que no siguin sons ambientals. Els monjos, tanmateix, apareixen i desapareixen, sortint de les seves celes i recorrent els passadissos del claustre, sense reparar mai en la maquinària que els observa. La seva presència cobra, així, una qualitat esfèrica i misteriosa, que sols es dilueix en dues memorables seqüències, quan se'ls veu sortir del monestir per donar el seu passeig dominical i mentre llisquen per un pendent nevat. Només llavors notem, en les seves innocents consideracions sobre la neteja de les mans o qualsevol altre lleu assumpte dels que mencionen, una similitud amb els personatges de Francisco, juglar de Dios (Roberto Rossellini, 1950). I només llavors hem de jutjar com encaixar el misteri de les seves presències i la innocència de les seves inquietuds, l'estranya intensitat dels seus càntics i el caràcter transparent de les seves paraules...

Pot dir-se que una de les diferències bàsiques entre l'art abstracte i el figuratiu rau en la nostra manera de recordar les obres. En aquest sentit, es pot considerar El gran silencio com una obra més abstracta que figurativa, perquè d'ella es recorden menys els apunts narratius i concrets que no cert apunts sensorials relacionats amb la llum o el so, encara que també la naturalitat amb la qual els monjos comparteixen algunes de les seves activitats diàries, que porten a terme junts, però en silenci; i el ressò que quelcom així produeix respecte als orígens de la nostra cultura, en respecte als llaços que forjàrem un dia i a la manera que aquests han anat desenvolupant-se al llarg del temps. En el monestir, la vida en comú i el desig de tots els membres de l'ordre del cartoixans de dedicar la seva vida a Déu no entra en contradicció en cap moment amb la independència dels monjos en les seves respectives cel·les, a on cadascú manté intacta la seva identitat.