A certa edat la inestabilitat ( o l'atur) laboral i les incerteses sentimentals solen portar a la crisi vital. Açò passa amb les dues protagonistes, properes als quaranta, d'aquesta narració tragicòmica, reconeixible i senzilla, Katrin ((Inka Friedich) sense feina, sense parella i amb la dura tasca d'educar un fill, la qual ofega les seves penes en alcohol, i Nike (Nadja Uhl), assistent social, especialitzada a tenir cura de persones grans, mal pagada i que no troba el seu lloc destil·lant insatisfacció i decepció. Cap de les dues aspira a trobar, no ja l'home de la seva vida, sinó a un tipus mínimament interessant (vegi's com Nike accepta com a company Roland, Andreas Schmidt, un camioner entre simpàtic i odiós, finalment impresentable). No en parlem de la felicitat... Viuen en el mateix edifici mantenen llargues converses a la terrassa de Nike, a on xerren del diví i de l'humà, mostrant els seus anhels i el seu desencant.

La millor basa del film és la seva senzillesa, la seva naturalitat, la seva capacitat d'observació i atenció pel detall, també la seva perspicaç descripció/captació de les coses domèstiques i rutinàries, i finalment l'excel·lent definició d'ambdues protagonistes (el seu acomodament, els seus somnis i les seves certeses). Andreas Dressen combina l'alegria amb la tristesa, l'humor i el dramatisme, i aconsegueix parlar d’una realitat coneguda sense abusar de tòpics gastats ni jactar-se de pretensions moralitzants.

En definitiva, una aplicada crònica social, eloqüentment urbanita, edificada sobre petites històries de la vida quotidiana, ben puntejada per la música de Pascal Comelade, estupendament interpretada per les dues actrius capaces de dotar de frescor i autenticitat els seus personatges, els qual saben afrontar amb un somriure un present gris i un futur incert que maldaren per aprofitar i fer-se seu.