Centrada en els pocs dies de maig de 1997 que van des de l'elecció popular de Tony Blair com a primer ministre laborista i l'enterrament de lady Diana Spencer, després del seu mortal accident a París, The queen situa la seva estratègia de sentit entre dues frases brillants. Una de Shakespeare, de l'Enric IV, obre la pel·lícula tot recordant que inquiet viu el cap que porta una corona. L'altre, el darrer consell que es permet Isabel II en front del llavors ja lliurat Tony Blair, en la darrera entrevista entre ambdós que veiem en el film: Algun dia també li passarà a vostè, li recorda la veterana sobirana al seu novell primer ministre. I es refereix a la popularitat, açò tan impalpable, i tanmateix tan necessari en democràcia per tal de perpetuar-se en el poder.

Entre aquests dos recordatoris, se situa tota l'acció d'una pel·lícula que sembla rodada com per anar per casa, en espardenyes, capturant més que els gran fets de la crònica de successos (què també), els protagonistes entre bambolines: en un saló familiar del palau de Buckimham, a la cuina del 10 de Downing Street o en un cottage de Balmoral, on la reina s'ha retirat després de la mort de la ex princesa.

El que vertaderament sembla haver capturat Frears amb la seva càmara és justament allò que sempre li ha interessat en el seu cinema més arriscat ( Mi hermosa lavandería, Sammy y Rose se lo montan, Negocios sucios, per citar alguns títols que podrien ser més): un conflicte de mentalitats, en el qual, com sempre hauria de tenir present qualsevol dramatúrgia, cadascú dels involucrats té el seu particular punt de vista. I molt respectable, a més.

El que més crida l’atenció del film és tan magistralment com són descrites les mentalitats dels principals actors: la reina, presonera de la seva encotillada educació de ferro, incapaç de vessar una llàgrima encara que, genialment interpretada per una impressionant Helen Mirren, també capaç de transmetre subtilment les seves emocions. I també Blair, un polític fet al carrer que s’adona perfectament d’on bufa el vent, i a qui de mica en mica el va guanyant la solidesa moral de la sobirana, aquesta mare de tots els anglesos la qual hagué de viure més d’una dura guerra sense descompondre el gest.

Per tot açò, quan la cinta acaba, l'espectador és conscient que ha contemplat un fragment de història agafada amb palpitant pols per un cineasta especialment atent als detalls, però també prou subtil per no carregar les tintes, ni per abordar amb humor un moment terrible, o per, en definitiva, donar dels seus personatges un dels més detallats retrats de polítics en actiu que es recorda.