Ningú no pot discutir que la trajectòria fílmica d'Antoni Chavarrías es configura, dins la seva irregularitat, en un indubtable marc de coherència i honestedat, tant en la seva faceta de director com la de productor, sempre disposat a estalonar projectes força allunyats de la rendibilitat comercial (Marc Recha, Sigfrid Monleón, Agustí Villaronga...) a més dels seus propis. Partint de l'interès de la primerenca Una sombra en el jardín (1988), del parcialment assolit exercici d'estil que és el thriller Manila (1991) i de la fallida comèdia que pretenia ser El hundimiento del titanic (1994), Chavarrías assoleix la plenitud amb un altre thriller urbà amb arrels netament barcelonines, Susanna (1996), iniciant una línia que estarà cinc anys a confirmar-se amb Volverás (2002) i en la qual se situa, de qualque manera, Las vidas de Celia, coproducció amb Mèxic presentada en el darrer Festival de Sant Sebastià.

És probable que en el seu darrer treball, Chavarrías hagi aspirat a una complexitat narrativa i dramàtica més gran que en les seves darreres pel·lícules: Susanna girava al voltant de la parella protagonista, restant els altres dos vèrtexs del quadrilàter en segon pla; i a Volverás també la relació entre els dos germans protagonistes centrava l'atenció primordial del film, molt per sobre de la resta de personatges de complement. Tanmateix, Las vidas de Celia s'ofereix com una cinta molt més coral i oberta, en la mida que els personatges que demanden una atenció central es multipliquen (com a mínim fins a set) i les seves relacions estableixen un entramat més complicat i dens, d'aquí que puguem parlar d'una notable ambició per part del director, la qual apunta a una voluntat de risc més gran que d'altres productes aparentment més atrevits.

A diferència de Volverás, ambientada en un segment de classe mitjana, i com a Susanna, Chavarrías situa el seu relat en l'àmbit proletari, aquí en una població suburbial barcelonesa ( Cornellà de Llobregat), i dirigeix la seva atenció cap uns personatges perfectament inscrits en aquest paisatge, entès aquest no sols en termes geogràfics sinó també socials. Celia (Najwa Nimri) i les seves dues germanes, Carmen (Mentxu Romero) i Ángela (Aida Folch), són el tronc d’un relat al voltant del qual giren els seus respectius marit (Daniel Giménez Cacho), ex-marit (Álex Casanova) i xicot (Javier Díaz), amb l'afegit del policia (Luis Tosar), qui investigarà la violació i assassinat d'una veïna adolescent (coincidint amb l'intent de suïcidi de la Celia) la qual cosa el farà entrar en l'entrellat vital i familiar dels restants personatges, sense oblidar la seva pròpia crisi personal. Mitjançant la investigació policial se'ns revelen- i es revelen els mateixos personatges- les misèries i carències d'unes relacions aparentment raonables, i es poden intuir les raons del suïcidi fallat.

L'opció a favor d'una estructura narrativa fragmentada, no lineal, una mena de puzzle amb abundosos flash backs, respon a la complexitat de l'entramat argumental, de la mateixa manera que la càmera en mà respon a un desig de formalitzar la inestabilitat dels personatges i les seves relacions. Aquí també es manifesta la valentia del cineasta, el qual es distancia del format canònic de la tv movie, gènere per ell mateix freqüentat entre el lapse entre Susanna i Volverás. Més proper del thriller europeu amb rerafons social que no del cinema negre hollywodenc, Las vidas de Celia apunta molt més enllà del que explicita, deixant clar per on pot transitar el camí del director en pròxims treballs.